En el Kafe Antzokia de Bilbao, en la presentació del llibre de pedagogia Zapalduon, recopilatori de les meves col·laboracions aquí publicat, una dona d'entre el públic em va llançar la pregunta. En la meva intervenció, en la qual he anat desgranant els temes que tinc habituals, i com ja s'havia posat damunt de la taula la preocupació per la situació actual d'Euskal Herria, la pregunta va venir a ser una reflexió sobre aquest tema.

"Interessant", vaig pensar. Perquè reconeix el mal resultat que ha tingut la nostra trajectòria i posa en nosaltres (també) la responsabilitat d'aquest mal resultat, més enllà del que ens fan els "dolents", perquè ens posa a mirar a l'estratègia i a l'actitud que hem de seguir davant el que ens passa. Suggereix la necessitat d'una introspecció comunitària, sincera i sense autocomplaença.

Som un poble que s'ha mobilitzat molt, amb gran capacitat d'iniciativa, però sense tot just victòries, i perquè el fracàs permanent porta desesperació, fins al punt de pensar que no és possible aconseguir l'objectiu, el poble està ara com una mica rendit, deixant de fer resistència, d'alguna manera, facilitant el camí de l'assimilació.

La responsabilitat és de la classe política, perquè un poble mai deixa de ser el que es deixa de ser per voluntat pròpia, però la delega en els qui suposadament saben de la política, perquè saben molt bé d'on i com ha de canalitzar la força. El que passa és que el camí que li ofereixen és estèril, tal com està provat, i, no obstant això, continua comprant el fum de la il·lusió que li venen, "ara sí, en el moment perfecte".

La lluita per la llibertat nacional és una lluita per la supervivència d'un poble, per la dignitat humana i pels drets d'identitat, i per tant, absolutament bàsica i fonamental. Però els qui proposen el camí de les institucions espanyoles i franceses per a aconseguir la llibertat nacional estan renunciant directament a la llibertat nacional, perquè en aquestes institucions no hi ha cap camí per a arribar a ella.

Els Estats dominants moderns assenyalen el camí cap a l'esperança que no existeix però que sembla factible, sempre amb l'objectiu de desviar-nos. Ens ofereixen oportunisme, o possibilitat d'obtenir beneficis probiales i superficials, però a canvi d'abandonar la nostra posició política i ideològica fonamental, que és, com és lògic, el seu objectiu.

Però se'ns diu des de casa que no sols és possible "reformar" l'imperialisme, sinó que és necessari, fent-nos creure que complirem amb les seves exigències i condicions per a aconseguir el respecte i la misericòrdia. Per a això s'organitzen mobilitzacions, amb una agitació que sembla molt efectista però que al final té una insignificant eficàcia política, perquè la política que Euskal Herria fa després és favorable als dominadors. La nostra és una política de reacció, ja que a través de campanyes de provocació decideixen fàcilment la nostra adreça política.

Un poble que no té una política creïble és sempre víctima de les il·lusions i solucions fàcils que promou la propaganda imperialista, perquè després de la il·lusió ve la desil·lusió, i la frustració, i la desesperació política. Hem de posar la nostra força al servei d'una política d'alliberament i resistència coherent que tingui com a principis la resistència a l'aparell polític i ideològic dels estats dominants i la construcció i/o restabliment de les seves pròpies institucions estatals. No existeix cap mitjà que permeti eludir aquests principis.