En aquests 50 anys hi ha hagut de tot en el sindicalisme basc: En els anys 80, per exemple, UGT, CCOO i ELA estaven d'un costat, i LAB i altres d'un altre. Després ELA-LAB es va imposar la majoria, i més tard en la negociació col·lectiva han aconseguit acords amb UGT i CCOO en diverses ocasions... Com preveu el futur dels bloquejos?
LAB és l'únic sindicat que ha fet el contrapoder des del principi. És independentista i euskaldun des del principi. Tenim arrels ben pegades a la terra, el tronc és un projecte que s'ha anat consolidant i les branques s'estan estenent. Hem combinat bé la lluita de classes i l'alliberament nacional, i hem contribuït molt a canviar l'ecosistema sindical.

Aquí hi ha tres models sindicals: d'una banda, el model de concertació de CCOO i UGT, basat en el diàleg social i sense caràcter de contrapoder; per un altre, LAB i ELA estem en el contrapoder, però amb estratègies diferents i relacions fluides. Nosaltres no entenem el contrapoder en clau de resistència, perquè en aquest país veiem la transformació social i la transformació política totalment lligades. Entenem el contrapoder com la construcció d'un poder popular. Considerem que és necessària la pressió sindical, la mobilització i la confrontació, i volem aprofitar aquesta força per a portar la lluita de classes a tots els àmbits.

Per tant, en l'àmbit sindical hi ha diferents estratègies, però no és cert que nosaltres estiguem en cap àmbit d'aliança amb CCOO i UGT. Quant a ELA, ens agradaria que les coses estiguessin en un altre punt, perquè si la majoria sindical d'ELA i LAB estigués vigent, tindríem més potència enfront de la patronal i les institucions. En aquest moment no som aquí i en un futur el camí ho dirà.

En la negociació col·lectiva, en què es diferencien LAB i ELA?
ELA, com nosaltres, ha coincidit amb CCOO i UGT en diversos convenis. En la negociació col·lectiva, les majors diferències entre nosaltres no són CCOO i UGT, sinó que LAB entén que som un instrument per a totes les treballadores i treballadors, que el nostre model sindical no està organitzat en funció dels nostres objectius corporatius, i ELA treballa d'una altra manera. Cal tenir en compte que no tenim capacitat legislativa ni competència exclusiva en matèria d'ocupació. La negociació col·lectiva té un paper important en la configuració del marc basc, LAB sempre ha defensat la negociació col·lectiva intersectorial, sectorial i empresarial, i aquí hem tingut diferències amb ELA i no en altres aliances. A continuació, depenent dels continguts, es lliuren unes fotos o altres.

Les relacions entre LAB i ELA estan avui dia congelades. Quins són els pilars perquè la col·laboració sigui sòlida en el futur? En
la declaració conjunta que signem en 2017 ja existien compromisos per a impulsar un procés de transformació política i social. Poc després de la signatura d'aquesta declaració, ELA es va negar a desenvolupar l'acord. Posteriorment, ha construït un relat de renúncia a la col·laboració, i és part d'això dir que LAB ha canviat la seva política d'aliances i que signa convenis amb CCOO i UGT. Nosaltres hem decidit no continuar alimentant aquest relat que no aporta cap benefici als treballadors bascos.

ELA diu que és independentista, però cal tenir en compte que en l'època de la Transició ELA no va apostar per la ruptura, sinó que va optar per la reformista; en aquella època no estava en posició de contrapoder i va donar per bona l'autonomia. Posteriorment, LAB ha tirat principalment del carro d'iniciatives en favor del Marc Basc de Relacions Laborals, i a iniciativa de LAB s'han dirigit el manifest i la manifestació de 1994. ELA diu que és independentista, que necessitem un Estat Basc, però en tots aquests anys no ha mostrat cap pràctica independentista.

En 1974 l'objectiu de LAB era construir un Estat Socialista Basc, i ara també. Quines característiques té aquest estat socialista avui dia?
Hem posat el fons a l'Estat Socialista Basc, l'hem omplert de contingut. En la representació d'aquest socialisme hem elaborat un programa socioeconòmic: quins serveis públics hauríem de tenir, quin ha de ser el paper de l'Estat en l'economia, quin hauria de ser el protagonisme dels treballadors en aquest estat, com hauria de ser el procés de democratització, tant a nivell nacional com en la participació dels treballadors en l'economia. Hem rebut una proposta de codi de treball, una llei de seguretat social pròpia, una política industrial que necessitaríem en la transició energètica, una transició ecosocial, un sistema de cures públic i comunitari... La major virtualitat d'aquest programa és que també dibuixa una via de transició, sense quedar-se en la teoria pura.

En 2015 realitzem un procés de repensar el model sindical i en el congrés de 2017 realitzem una important renovació ideològica, des de la dicotomia del capital-treball a la dicotomia del capital vital. Per a caure de la defensa de l'ocupació a un sindicat que treballi en la defensa de vides dignes.

Ha esmentat la transició ecosocial. L'ecosocialismo exigeix menys producció, menys decreixement. I això menys treball i menys ocupació. Com afrontar aquesta situació? Hem
begut del feminisme, de l'ecosocialismo i de l'antiracisme, entre altres, en el nostre procés d'innovació. En 2017 decidim que havíem d'avançar cap a l'ecosocialismo i en l'actual congrés hem parlat de la necessitat de la decreixement. En algunes zones la descomposició dona oportunitats de creixement en unes altres, com en l'àmbit de la vigilància i els serveis públics. De cara a la incidència de tot això en el món de l'ocupació, plantegem una reducció profunda de la jornada laboral: Jornada de 30 hores. Encara només nosaltres hem posat sobre la taula una referència d'aquest tipus, i la reivindicació haurà d'anar a poc a poc. El frau del capitalisme verd és aquí, i per això diem que la participació dels i les treballadores és fonamental. Per això, hem proposat crear les comissions que convoquem per a la transició, amb la finalitat que hi hagi el debat social necessari.

En el debat polític i institucional el tema del decreixement no existeix. És tabú en els parlaments, als ajuntaments... en gairebé qualsevol institució.
És una paraula que costa arribar i en la nostra també s'ha ficat bé la paraula, venim de 2017 amb aquesta reflexió. Ens interpel·len a tots, els individus també tenim la nostra responsabilitat, entre altres coses perquè podem decidir què i com volem consumir, però encara que aquesta responsabilitat és institucional, la de la patronal... i per això diem que necessitem marcs de debat més generals.

A Europa s'està veient que l'extrema dreta atreu als treballadors més que els moviments d'esquerra i els sindicats.
Darrere d'aquesta expansió de l'extrema dreta i del feixisme està la falta de l'expectativa de vida que genera el propi sistema. En detriment del col·lectiu, el neoliberalisme ha suposat un augment de la individualització. L'extrema dreta està fent ús d'aquest malestar social creat pel sistema, amb missatges molt senzills, fent als treballadors migrants enemics, o provocant una reacció masclista davant els avanços del feminisme. A Euskal Herria no estem a resguard d'aquests valors reaccionaris, però afortunadament tenim una realitat política i sindical diferent. Abans de res això, el millor antídot és el sindicalisme combatiu, feminista i antiracista. El relat de l'extrema dreta s'està estenent en la societat d'una manera molt ràpida i hem d'estar molt atents a això.

També a Euskal Herria? Ho veieu en els centres de treball? En els centres de treball
encara no, però en la societat en general sí, hi ha molts missatges: quan s'associen les persones migrants i la seguretat, en les converses diàries hi ha alguns missatges, alguns tics... Quan van començar els McDonald’s dèiem: “No arribaran a Euskal Herria”, però ja han arribat. Hem de tenir preparat l'antídot per a fer front als missatges, idees i actituds reaccionàries.