En el Golf portem alguna cosa d'aquest cant improvisat que es fa en les quatre llengües minoritzades de quatre pobles sense estat. I l'alegria, la complicitat càlida dels parlants, tal com va assenyalar Maialen Lujanbio en les salutacions inicials i finals, gaudim d'una actuació que no va ser “a nivell mundial, sinó universal” i que va ser possible “sense passar necessàriament pel castellà i l'anglès”. Una vegada finalitzats els improvisadors, vam llegir el resum en basc en la pantalla posterior. D'aquesta manera, continuem amb l'activitat en directe a bon ritme.

Ens unim a Zinar Ala, ja que el kurd que viu a Alemanya ens va dir que la nostra col·laboració és obligatòria per al públic, utilitzant totes les paraules en basca que coneixia, ja que l'ambaixada espanyola a Ankara no va permetre la presència dels dos improvisadors kurds. És comprensible que els kurds tinguessin un cant sovint dolorós, que per mitjà de la dengbêja es devorés la història del poble i els amors impossibles, tal com sentim en els versos asseguts Arribarà el Dia.

Els sards, per part seva, van abordar també els temes quotidians, estesos com si estiguessin centrats en el mitjà lliure: la vida en el camp i la ciutat. El més sorprenent per al públic va ser el cant: A mesura que els cantadores ho improvisaven, darrere d'ells se situaven els concordes bàsics amb veus molt greus, vestits per dues coreneras (Stefano Cara i Michele Deiana). Cada cantador dona la mateixa idea de diferents maneres, i en la solemnitat de la melodia el jove Simone Monni va utilitzar una fina ironia, cantant, per exemple, que al costat de la bellesa de la primavera, el ciment s'estén ràpidament a les pastures (esbarzers?). ) metafòricament. L'actuació també ens va servir per a adonar-nos que aquí i allà són les petites lluites quotidianes (en aquest cas, la de la sobirania alimentària), ja que Paola Dentonio va acabar recordant aquella actuació “no hem de deixar el camp perquè és la terra que ens dona menjar”.

Els catalans van cantar glosses, garrotinas i corrandas, acompanyades d'un petit so a càrrec de Gerard Díez. El públic va cantar els lemes de cadascun. No van perdre l'oportunitat d'utilitzar les referències que comparteixen amb els bascos. Els versos més polítics els van cantar, abillats amb cops d'humor. Per exemple, Maite Berriozabal li va posar a Christian Simelio el tema de treballar en solitari: “Has estat un lladre, però has decidit començar a treballar”. Simelio va dir que ara és més legal el que fa, “ho entendreu, soc regidor del PP”. Vam veure que la manera de plantejar els temes i de posar-los en pràctica és molt semblant a la dels bertsolaris d'aquí. Prova d'això va ser l'actuació d'Anais Falco i Maialen Lujanbio, tots dos en un to de corranda, i que Lujanbio no necessitava traductor, per la qual cosa tots dos es van respondre mútuament. Va ser un dels punts àlgids de l'actuació.

El programa d'Arrate Illaro amb Simone Monni de Sardenya també va deixar un bon resultat.

El comiat final va arrodonir l'actuació, ja que tots van cantar en la mateixa melodia que als Països Catalans, acompanyats cadascun per instruments del seu país. Junts no sols l'escenari, sinó el resultat de compartir tot el dia. Si s'ha notat un gran salt en la complicitat des del primer al segon, en la manera de cosir cançons improvisades amb els altres, com seran les pròximes actuacions? No perdis l'oportunitat de viure o, almenys, de veure-ho en vídeo bertsoa.eus.