Publicarem l'entrevista completa en el setmanari de la setmana que ve. Això és un pas endavant.

El 24 de juny, a les 19.30, oferirem un concert en l'Azkuna ZENTROA de Bilbao al costat del grup de danses basques Aiko. Se li ha donat el nom de BANDtzaldia i és la primera vegada que la Banda de Bilbao toca un romiatge en la seva història…

La Banda de Bilbao es va fundar cap a 1867 i en 1883 l'alcalde, mitjançant bàndol, va prohibir per complet la dansa en l'Arenal. A la banda se li va anar llevant a poc a poc tot el repertori ballable. En aquesta ocasió, els ciutadans recuperaran l'oportunitat de viure la música amb tot el cos.

Hi ha directors que diuen que són suficients 6 paraules per a dirigir bé una orquestra; més ràpid/ més lent, més alt/ més silenciós, més llarg/ més curt. Però si és el cas, ens parla de l'entorn de l'obra, de la seva estructura interna, ens mostra els trucs i les costures internes dels compositors. El treball intel·lectual que va més enllà de la posada en marxa del concert és notable.

Sí, per complet. Conec aquesta Escola de Direcció i he discutit sobre això amb companys que no els agrada la meva manera de treballar. Ho respecto: hi ha directors que usen sis paraules… i més encara; hi ha músics que els agrada usar només sis paraules. Però, com a Sant Tomàs, canviaré d'actitud quan vegi que m'he equivocat. I la meva experiència m'ha ensenyat que quan el músic els fa sentir part en el procés de maduració de l'obra i els transmet la meva idea, el grup va millorant i amb el temps es fa cada vegada més sòlid. Per a mi hi ha una idea fonamental: el director no ha de donar ordres, ha de convèncer a un grup d'individus. I si per a això haig de donar una explicació al grup, perquè li ho dono. Acudir a una petició tècnica amb una explicació lògica genera una línia de treball i amb el temps és molt més eficaç aquesta manera de treballar. No es tracta que jo sigui més ràpid, que jo sàpiga més, sinó que treballi molt abans d'arribar a aquesta conclusió, una reflexió profunda. Això és el que dona solidesa al meu treball.

I això et dona una autoritat. En grups tan grans… hi ha els qui es valen de l'autoritarisme.

En el segle XX el desenvolupament de la figura del director dona lloc a un llarg diàleg! El que passa amb l'autoritat és que als directors se'ls pressuposa autoritat i jo no crec que sigui així. L'autoritat, fent bé el seu treball, ha de guanyar, no està necessàriament lligada al paper de director.

En un assaig ens vas dir que és l'equació del director: el temps de preparació - el treball a realitzar - el grau de profunditat. Segons el temps de preparació del concert l'obra es treballa com una capa. Del general al subtil.

El primer que fa un bon director és aprendre bé la partitura i acostar-se al pensament del compositor. Però en aquest acostament hi ha un sedàs de cada director. Per tant, la mateixa obra s'escoltarà de diferent manera si jo la dirigeixo o la dirigeix un altre. No significa millor ni pitjor. Però la música té aquest caràcter humà. La música la fem els éssers humans. Deshumanitzar la música no té sentit. L'art ho fem els éssers humans. No puc comprendre-ho d'una altra manera. Per això no separo a la persona ni a l'artista. I què puc fer jo perquè el grup entengui tot això? Com ajudar? Cadascun veu el seu detall, el seu arbre. Jo haig de fer veure el bosc. Per a això, a més de tenir una meta clara, hauré d'analitzar com transmetre la meva idea. No té els mateixos recursos una banda d'una escola, una banda amateur o un professional.

Moltes vegades m'he preguntat per què se li demana a la música que sigui sempre “bonica”. No ocorre el mateix amb una pel·lícula, pot ser interessant, dur, desagradable… per què demanar que sigui un músic “maca”?

Alguna cosa no té per què ser bonic perquè t'afecti. L'art alimenta i influeix. I si no és així, l'art passa desapercebut. Hi ha un llibre interessant, l'art de la direcció d'orquestra d'Herman Schercher. Allí diu que el director d'orquestra és com un prisma de vidre. Li dones una llum, una partitura. Una vegada passat pel prisma produeix un reflex. El director ha de tenir una densitat suficient per a crear un interessant reflex de la llum. Una densitat graduante, alguns directius tan densos, que no deixen passar la llum i llavors em sembla que no han entès el seu treball. Però altres tenen tan poca densitat, que la llum passa per ells sense cap canvi. L'exemple del prisma em sembla meravellós per a entendre el treball que fa una banda professional. Jo tinc una llum, la meva tradició, el meu repertori, com fer les coses… tot haig de passar pel meu tamís per a donar una bona feina. Sense densitat el nostre treball passarà desapercebut, no serveix per a res. Les partitures no són més que fragments de paper que es cremen amb llumins. Però si som prou opacs com per a no passar la llum, no transmetrem res, seríem absolutament prescindibles. És interessant buscar aquest equilibri.

T'agrada escriure, tens diversos articles en el teu web, gairebé tots en català.

Escriure em permet reflexionar sobre el que he fet. Pas molt temps en viatges, aeroports, hotels, lluny de casa… en poc temps em dedico a dirigir tantes hores d'assaig, tinc tantes personalitats diferents, tants oients diferents, tanta acústica… em fan perdre la perspectiva del que faig i intent trobar-ho a través de l'escriptura.

I què és el que t'alimenta per a viure aquest ritme i venir cada dia als assajos amb tanta il·lusió i somriure?

Intento fer el meu treball millor i, si estic davant d'una banda o orquestra, tracte que no es noti el cansament, la preocupació, l'enrenou... Crec que és part del meu treball.

L'autoexigència m'alimenta d'una banda i per un altre la meva casa, el meu entorn, m'ajuda a relativitzar tot això. La meva família és molt important per a mi; la meva dona, els meus fills, els meus germans, els meus pares, el meu sogre, la meva sogra, els meus cunyats… M'ajuden molt. Són una base per a mi.

De fet, moltes vegades apareixen els de casa en els seus escrits…

Si algun dia hagués de deixar el món de la música, sento que tinc un lloc on viure i sé qui tindria al meu costat… no és una qüestió de por, és una cosa que em dona confiança. Això em permet relativitzar el món de la música. Enguany no està sent fàcil conciliar la vida personal amb el treball. Tinc fills petits i haig d'encaixar moltes coses. Quan estic a casa m'aïlla en ella i a vegades sona el telèfon però no el prenc. Ho arreglaré tot minuciosament i ho duc a terme. Però si estic banyant nens, ajudant en les tasques escolars o donant el sopar, no hi ha telèfon en aquests moments! Com no estic tots els dies, això és imprescindible per a mi. No vull perdre això. Això m'alimenta i ho tinc molt clar. Aquests moments són un tresor per a mi.

Hi ha una persona que m'ha influït molt, el músic Carlos Palacio, i deia: “no tinc més que una sola consciència; i tant l'home com el compositor s'uneixen en ella” Home i músic, tots dos estan dins de mi. I no es poden dissociar.

No sé qui soc, qui, com, a qui, què haig de corregir? Conec a gent que ha arribat lluny en el món de la música i que després va molt malament en la vida personal… Potser has de deixar alguna cosa de la vida professional si valores la vida personal… O no. L'opció personal. Jo ho respecto. Però no es pot tenir tot.