Cada vegada que ens mirem cap enrere, la nostra ciutat ens ofereix passatges increïbles. A principis del segle XX, qui diria que no hi havia drogues il·legals i que a Sant Sebastià podia comprar heroïna, opi i cocaïna en qualsevol farmàcia? Efectivament. L'historiador Juan Carlos Uso Arnal va recollir en un article de la revista Nord de Salut Mental el reconeixement de l'elegant i inflamable Donostia de principis del segle XX.

Sant Sebastià s'estava creant com a ciutat turística a la fi del segle XIX. Entre hotels, balnearis, parcs d'atraccions, tramvies i moltes altres «atraccions», la burgesia de la ciutat, amb la finalitat de crear una oferta turística de 360 graus, l'oci nocturn també necessitava el seu lloc; com és sabut, les taboles i els excessos no s'han encertat de nit!

Cabaretas a la ciutat

Seguint les modes de l'època, es van obrir a la ciutat diversos cabarets que es van convertir en espais d'oci per a aristòcrates i burgesos, i que van suscitar opinions contraposades en la premsa de l'època. Els cabaret Maxim’s i Tabarin se situaven en la part baixa del Teatre Reina Victòria. En concret, Maxim’s es trobava al costat de Lió D’O i Tabarin en el soterrani d'aquesta cafeteria.

Es tractava, aparentment, d'elegants restaurants nocturns amb música en directe que, en línia amb les modes parisenques, es convertien en sales de ball. En la publicitat s'afirmava que en Tabarín tenien «una nena meravellosa sextet» i oferien espectacles especials: «Souper dansant», «diners artístics», «balls moderns» i, per descomptat , «campionats de bellesa»: «Tot a la francesa i, com en el Tabarín de París, serà un concurs de ball, esquotes, cares boniques i petits peus».

Encara que una part de la premsa els va veure amb bons ulls, la majoria va criticar als cabarets «Luxúria», «vici», «orgies» i altres «abusos».

Sobredosi de cocaïna

Les nits també estaven carregades de desfasaments i excessos. A l'octubre de 1917 es va produir un dramàtic succés en Tabarín. Juan Carlos Uso va recollir que aparentment era una nit normal el dimarts 18 de setembre de 1917. Amb només 21 anys, Joaquín Santiago Concha i Tineo, comte de Villanueva del Soto, es va traslladar a Tabarina. El jove aristòcrata va aparèixer només al començament de la nit, va preguntar a un obrer, «va demanar uns mesed» i es va retirar. A continuació, cap a les 4.30 va tornar i el mateix treballador i algunes de les persones allí presents van avisar que la situació estava «una mica anormal». Es va asseure en una de les taules del bar, sense cap companyia, i aquí va començar la festa de l'alcohol i les drogues.

Al principi, pocs li van fer cas, perquè era una actitud «habitual» en la vida nocturna. Segons es recull en la crònica, la cocaïna s'esnifava després de col·locar-la en la part posterior de la mà i «al no ser amo de si mateix», un músic va intentar retirar l'arqueta del tòxic. Després d'un empitjorament del Comte i una «disputa amb els treballadors», la pròpia direcció del cabaret «va convidar a la seva casa».

Van ajudar des del local fins a la sortida i van ficar en un cotxe al jove aristòcrata. En arribar a l'edifici en el qual es trobava el comte, el porter de l'edifici va indicar al conductor que no coneixia a aquest senyor, que portava tan sols sis dies a Sant Sebastià. Llavors, el conductor va obrir la porta per a preguntar-li quina era la seva casa i, veient que el viatger havia perdut el coneixement, va decidir portar-lo directament al Centre de Socors. Allí, tot apunta a la mort de la cocaïna per sobredosi.

Diferències policials i de classe

La Veu de Guipuzcoa, més enllà de la crònica, va posar de manifest en la seva notícia les contradiccions socials de llavors: «Ahir un jove aristòcrata va morir a la Casa de Socors amb el vici de la cocaïna. No escapcem ni penedim les copetas en les cendres, intoxicades per la droga de l'infern que la degeneració i el vici han posat de moda quan el jove i infeliç comte de Villanueva del Soto mor als 21 anys. Tampoc donarem plaer al cap de policia Coll, que ahir va demanar als periodistes que protestin perquè s'embenin cocaïna, morfines i sublimats sense recepta mèdica, perquè precisament per a això està la Policia, que té l'obligació d'impedir. Això és molt més important que entrar en barraqueros malalts, encara que les conseqüències siguin diferents!».

El periodista afirmava que hi havia un problema de classe important i, igual que succeeix 100 anys més tard, va denunciar que la Policia actuava segons la classe: «Ho vam dir en dies anteriors, i avui insistim, la Policia té dues mesures. Si un treballador s'emborratxa en un bar o en un bar amb una lluita relativament barata, les guàrdies i els agents cauen damunt i… pobre! Però a un restaurant de luxe arriba un cacic, s'emborratxa amb cocaïna, demana diners, disputa amb els treballadors, ho tiren malament i no hi ha guàrdies que rebin i que potser eviten la mort».

Prohibició de drogues

En els pròxims dies es va produir un gran renou en la premsa de la ciutat i el governador civil va demanar el tancament temporal de Maxim’s i Tabarin. Aviat van tornar a obrir-se i un tercer cabaret, Els Papillons de l’Amour. Només hi havia noies vestides amb les ales de papallona i els nois «amagaven les vergonyes darrere de les diminutes cobertes de lluentons». Finalment, en 1923, Primo de Rivera va prohibir aquest tipus de salons parroquials.

Tal va ser el cas de la pols, que el Govern d'Espanya va adoptar noves mesures per a regular la venda i el consum de drogues. La separació entre drogues legals i il·legals estava a punt de néixer.