En els Sanfermines de Pamplona de 2008, Diego Yllanes va matar a la irunesa Nagore Laffage Casasola. Enguany es compleixen quinze anys de l'assassinat. Des de llavors, la mare de Laffage, Asun Casasola (Villamuriel de Cerrato, Espanya, 1957), treballa per un món sense violència masclista.

El dilluns vas estar a Pamplona en homenatge a la seva filla Nagore Laffage. Quina sensació té quan es va?

Són dies d'agraïment a la gent. Em sembla d'agrair que després de quinze anys encara es mouen. Jo puc moure'm, sí, és la meva filla i continuaré movent-la. Però és molt agraït que un col·lectiu sigui present i que moltes persones romanguin quinze anys a Pamplona i altres places. Aquests dies estic molt nerviós, dormo malament, i també em sento molt content perquè s'omple la plaça Vinculo, m'abracen, m'ensenyen l'amor… No és un mal dia.

El dilluns va agrair públicament el suport a la família.

La meva família és allí, a Pamplona. La meva família està en tots els llocs on estic. Per exemple, dilluns passat per als iruneses era un mal dia per a anar a Pamplona, a causa dels canvis de trànsit del Tour de França. Cada any organitzo un autobús per a anar allí, però el dilluns no vam poder organitzar-lo i vam haver d'anar amb cotxe. La gent tenia treball i es van tornar bojos per a arribar a Pamplona. No obstant això, tothom va fer un esforç per a assistir. A Pamplona hi havia molta gent, incloent-hi les autoritats navarreses, i això sempre és d'agrair. Ells han de canviar el món i també són responsables de no perdre drets. Els demano que es moguin, que no es quedin adormits.

Han passat quinze anys des de la mort de Nagore Laffage. Què quinze anys han passat?

Han estat anys de lluita i al mateix temps m'he sentit una mare privilegiada. Hi ha moltes mares que han passat la meva situació i jo he rebut l'amor de la gent. Crec que soc una mare privilegiada dins de la tragèdia. Les meves crosses són els Dilluns Liles. Ells em diuen: “Anem allà!”. I jo vaig allí. És veritat que els deixo portar-me, però ells són les meves crosses.

Què més ha fet?

Helena Taberna va fer el documental Nagore, amb el qual ja he anat a 104 llocs. La majoria han estat escoles. L'última sessió va ser el 30 de juny, per la qual cosa el dia de San Marcial no vaig estar a Irun. Haig de dir que després de passar la de Nagore, les festes d'Irun no són la meva prioritat; em va cridar per a anar a Zaratamo [Bizkaia] la tècnica d'Igualtat de l'ajuntament, i allí vaig estar. Em moc molt per a portar el documental a les escoles, perquè crec que és important. Estic immers en una lluita constant per a veure les coses, per a canviar les coses. La de les escoles també em serveix per a pensar que la mort de Nagore com a mare ha servit per a alguna cosa. Alguns em pregunten per què no em quedo i la resposta és que crec que estic fent un treball. Jo no diré “vull anar allí”, però si em criden no diré que no a res. Sé que els professors són capaços de projectar el documental i de tractar el tema, però normalment parlen entre ells i normalment decideixen que és molt millor anar jo. Els nens em fan preguntes així. A Helena Taberna li agraeixo molt que hagi fet un documental, perquè amb aquest treball sento que la mort de Nagore ha servit per a alguna cosa.

El documental es va estrenar en 2010 i des de llavors ha estat en diverses escoles amb l'objectiu de conscienciar-te de la violència masclista. Ha notat algun canvi a les escoles durant aquests quinze anys?

Sí. Al principi, quan vaig començar a anar a classe, els nois no em preguntaven, les noies soles feien preguntes. Ara veig que han passat els anys i que aquests nois i noies se senten identificats amb els quals apareixen en el documental, participen més. Els joves denuncien actituds masclistes, s'enfaden amb elles. Per a les víctimes tot va molt a poc a poc, però crec que anem avançant, perquè estem treballant molt a les escoles i en les famílies. Al mateix temps, moltes associacions estan treballant el tema de la igualtat. Una vegada vaig ser a la Universitat de Barcelona i estaven treballant en un projecte denominat Club dels Valents per a la seva aplicació a les escoles; l'Escola Dumboa d'Irun ja ho té. Record que quan era a l'escola de Dunboa em va venir un nen de 8 anys: “Jo soc del club dels valents, Asun!”. Jo no tenia idea del que era, i em van explicar que és un treball per a eliminar la figura del denunciant; com ets del club de valents, has de dir el que no t'agrada. Crec que és important que l'escola treballi aquests valors. Que des de petit es comprometi a dir a la gent quan veu alguna cosa que està malament, i que no tinguin por al fet que algú li cridi chibato o denunciant.

Has conegut a una altra mare víctima de violència masclista?

Tinc molts al meu voltant. Molts moren de pena o tristesa com el meu marit. Tot té un cost. Pel que sembla, jo m'estimo molt i sempre que em passa alguna cosa demano ajuda. Si haig d'agafar les pastilles, les agafaré; i si necessito una altra ajuda, ho faré. En el documental es veu com el meu marit parlava de Nagore com si aquest tingués 8 anys, i el raig tenia 20 anys! Des del dia del crim no va poder mirar a la seva filla com a madura.

Conec també a la mare dels nens Ruth i José Bretón [van desaparèixer en 2011, als 6 i 2 anys; el jutge va resoldre que el seu pare va morir calcinat], i crec que és molt valent. També tinc present el cas de Laura del Clot i Marina Okarinska [ex parella d'Okarinska assassinada en 2015]. Tinc molta gent al voltant, molta gent que està enfonsada, perquè no han tingut una protecció real. Jo estic en el grup de lluitadors amb ells i sento que soc afortunat. L'altre dia, quan em van fer una abraçada a Pamplona, el vaig recordar perquè sé que no fan aquesta abraçada a altres mares. Potser ells tampoc tenen la meva força: jo vaig a tots els llocs, faig tot, i a ells potser els oferien l'oportunitat, però no han volgut. Segueixo en contacte amb moltes mares perquè crec que tots estem igual. Quan es donen nous casos i una altra mare és víctima, tots tenen esperança en la Justícia, però jo he pensat que han caigut en l'engany. Ens ajudem mútuament. Al principi, jo també vaig pensar en Justícia que resoldrien l'assassinat i que ell estaria en la presó [Yllanes]. Hi ha perspectives, però després…

 

 

 

 

 

 

 

Vostè ha dit que el major fracàs ha estat el de la Justícia.

Clar. La justícia ha estat el major fracàs, i en el meu cas el jurat jurat. Si és necessari un jurat jurat jurat, que sigui mixt. Si ha d'haver-hi un jurat jurat jurat, que hi hagi advocats que digui “si ho has dit, això passarà”. En el meu cas hi havia sis dones i tres homes, tots eren jovenets i no van ser ximples per a preguntar. Tres van dir que igual no va ser Nagore qui va trucar per telèfon. Amb això van matar la traïció. Ell [Yllanes] va dir que tots dos estaven en el pis i un tècnic de so va dir que la veu de l'anomenada telefònica era d'una dona. Llavors, de qui era aquesta veu? Si no vols entendre-ho, si no vols veure-ho, diràs el que vulguis. En aquestes situacions estic en contra del jurat jurat. Sempre he dit que en aquesta qüestió l'assassí té poder social. Si hagués ocorregut a algú del meu entorn, hagués rebut una terrible sanció. Diana Quer [va desaparèixer a l'agost de 2016 a Galícia i van trobar el cos al desembre de 2017] i molts més són assassinats, com sap si hi ha hagut traïció o no, si han trobat el cos després? Tots han estat assassinats i el de Nagore és l'únic que no ha estat assassinat?

D'altra banda, està la de la presó permanent revisable, amb la qual tampoc estic d'acord. En el meu cas, els informes indicarien que tot estava perfecte, i en el cas de Diana Quer, quan el seu pare era una persona important, en dir que l'assassí vol sortir, el fiquen dins. No és just que estigui a la presó més anys que altres assassins. Tots dos són assassins. Però és molt important qui et mata, quin és el seu estatus social, tant l'assassí com la víctima.

Com la justícia no és igual per a tots, molts seran al carrer, no?

Ell és al carrer [Yllanes], està fent la seva vida i no em sembla just. Però crec que més li fot veure que em colpeja i que em poso a foc. Si ningú s'assabentés, si fos anònim, ara saliría de la presó, ningú s'assabentaria, ningú coneixeria el cas de Nagore… He tingut justícia, però ha estat per la protecció que he rebut, pel documental, per la gent, per moltes coses. Però no he tingut justícia per part de la Justícia.

Quan vas prendre la paraula en el lliurament de premis del concurs de contes Asun Casasola d'enguany, vas dir que “el que no es veu no existeix”. Per què?

Quan em van proposar posar una plaça amb el nom de Nagore, vaig pensar “però com!”. He llegit també que el Govern de Navarra està treballant en la creació d'un centre d'atenció a les víctimes de 24 hores, i que el grup Dilluns Liles ha sol·licitat que el nom del centre sigui Nagore Laffage. Al principi em produïa ansietat, però ara no. Ara dic “no senyor”, no existeix el que no es nomena. Com va existir mandrós, la proposta em sembla perfecta per a considerar-la com a símbol de violència de gènere.

Continuaràs lluitant?

Enguany he anat a països que no coneixia. Per tant, clar que seguiré mentre em cridin sí. Aquí, a Jaén o en qualsevol lloc.