Des del principi ha quedat clar que la nit serà inoblidable. Les primeres paraules de Muguruza, disposada a prendre's el pèl, han barrejat les paraules d'agraïment i les denúncies. L'alcalde de Donostia-Sant Sebastià, Eneko Goia, ha estat rebut entre xiulets pel públic donostiarra. El guardonat, per part seva, ha rebut un aplaudiment que no podia ni sentir-se. I després de dedicar el guardó als joves i espais autogestionats, ha recordat a l'alcalde Kortxoenea i li ha demanat que es cuidi del mític Le Bukowski, que corre el risc de quedar-se sense permís. Doble ovació.

L'acte de recompensa a la trajectòria de Muguruza no podia ser un altre: la festa de la comunitat. No tenia més remei que fer-ho amb la major part dels seus camarades que han estat a les ordres del comandant. El think tank més innovador d'Euskal Herria ha ofert alguns dels temes més importants de la seva carrera, barrejant el clam i la bellesa.

La primera cançó ha estat la in-comunicació. Les noves melodies, els ritmes brass, les harmonies de les corones i els vents sols han estat la base del big band dirigit per David Pastor. Per a quan s'adoni, ha arribat la primera col·laboració de Sorkun i Oskar Benas, la Reina d'Oasi.

Balazala ha dedicat la cançó a Laboa, Lertxundi i Ordorika, agraint la lluita a favor del basc i de la música basca. La cançó sobre la fi de la treva d'ETA de 2007 l'ha relacionat amb el futur realitzant una gira estètica immillorable; recordant que estem a l'hora d'Obrir Portes, ha subratllat la necessitat d'obrir noves oportunitats. La cançó de lluita contra el neoliberalisme al costat de Dut, en comptes de portar-nos 20 anys enrere, ens ha posat mirant cap endavant, actualitzant i convidant a seguir endavant les lluites que hem fet.

Després han arribat les cançons de Nova Orleans , Black is Beltza, Mess Around o When I die. La mort ha estat present durant tot el concert; Ió Arretxe, Hasier Etxeberria, Juanba Berasategi, Amaia Apaolaza, el pare de Muguruza… Però ens ha recordat que la mort no és més que un moment per a celebrar la vida: “Quan jo mori, millor ballar”.

Després de cridar "perquè van ser som, i perquè som seran", ha reivindicat la transmissió de les generacions i el futur de la música basca. Durant tot el recorregut, Muguruza ha tingut present el treball i l'espectacularitat dels joves músics. Fins i tot ha arriscat. I també el dimecres a la nit, Odei Barroso i La Basu es van pujar a l'escenari “La Reina de Gel” per a rapear a capella. La banda ha trencat amb el ritme i la força del concert, però no amb l'estètica. Perquè el contingut i la forma han coincidit en el missatge enviat als joves músics: “Fes el que necessitis”.

També és imprescindible esmentar la visibilitat de les dones, ja que l'estil dels amics de Micaela Chalmeta ha trencat amb les imatges i actituds masculines que s'han convertit en tradició en els concerts; el que necessitem sobre l'escenari és un model que reparteix somriures, aplaudiments i emocions entre els companys. Però sobretot música. Amb Yalah Ramallah han tornat les forces del vent i els groove intensos, i els solos de cadascun dels membres del grup han ofert moments per a tocar la pell i les entranyes. El públic ha volgut premiar el treball realitzat per la banda; entre els més guardonats, sense desmerèixer a ningú, han estat els coralistas Eva del Cant i Saphie Wells, el saxofonista Haizea Mariartu i la bateria Gloria Maurel.

Arribava l'última cançó: Nena Coyote eta Chico Tornado han posat a ballar amb el terrible Killing in the name de Rage Against the Machine els colls d'una sala sencera. Amb l'última nota, la tela i l'aplaudiment han caigut com la pluja. Però no pot acabar aquí. Ha d'existir l'última traca. Darrere de la tela se senten sorolls i algun cop de guitarra.

I puja el teló. I aquí estan: Tots els components de Negu Gorriak, Inés Osinaga, Jon, Fi i Lonbi, i per descomptat tota la banda de Micaela. Llavors ningú ha estat capaç de seguir assegut i tots han acabat (tenim) ballant entre les butaques. Gora Herriak i Sarri Sarri han esclatat com mai.

S'ha premiat la trajectòria de Muguruza. Però el recorregut de Muguruza no és només seu. Ni dels músics que han estat amb ell. És el recorregut de tota una comunitat. Un recorregut pel poble que ha cantat per a celebrar la seva vida i maleir-la. I aquestes cançons van prendre ahir un nou sentit. No moriran si continuem cantant.