En Sociologia de l'Educació existeix una pregunta clàssica: per a què existeix el sistema educatiu en una societat? Les respostes a la pregunta són nombroses i canvien segons l'època. Però entre ells cal destacar que l'escola té com a objectiu principal la creació de futurs treballadors i treballadores, i que a través del sistema educatiu es pretén crear futurs ciutadans i ciutadanes. La funció econòmica i la política, respectivament, normalment barrejada entre si. Avui m'agradaria mirar al segon, a la funció política de l'escola.

Aquest paper de l'escola com a generadora de la ciutadania va unit, en tot el territori, a determinats elements. Com bé sabem, els sistemes educatius no creen ciutadans del món, sinó ciutadans que van associats a determinats elements. La ciutadania es transmet a les escoles, però aquesta ciutadania no pot ser, no pot ser neutra, i la nacionalitat es transmet al mateix temps. També sabem, i és un tema estimat de la Sociologia de l'Educació, que moltes de les coses que es transmeten a les escoles es propaguen de manera inconscient: les perspectives de gènere, la competitivitat, la perspectiva nacional, etc. es difonen a través del currículum ocult, encara que no estigui escrit en cap lloc, a vegades sense que ningú s'adoni, tots aquests valors, aquestes visions, aquestes qüestions.

Estàvem parlant de ciutadania. Un sistema educatiu que crea ciutadans. D'on procedeixen els sistemes educatius del País Basc? Potser no és el principal problema del sistema educatiu, però és un tema fonamental des del punt de vista d'una nació sense estat, si no es vol relegar la transmissió de la identitat nacional no estatal com un assumpte privat.

A primera vista, si es consideren les relacions entre les forces polítiques, seria previsible que aquest tema fos clar en el sistema educatiu de l'oest d'Euskal Herria, en la CAB. Des de la majoria abertzale, intentar treballar la visió nacional basca principalment en el sistema educatiu, i no sols la transmissió de la perspectiva nacional espanyola, amb el component regional basc. Destacar, dins de les competències limitades, almenys, a tot el País Basc en els materials utilitzats, mapes, temes i visió en general. I que aquesta línia sigui similar entre la majoria dels alumnes, tant en la xarxa pública com en els centres concertats. Després, sabent que el currículum ocult farà el seu treball, que en una certa manera hi hagi una direcció.

Però em sembla que moltes vegades no es posa de manifest el paper fonamental que té l'escola en la transmissió de la perspectiva nacional basca, que no es reivindica, i que a vegades no es té consciència d'això. O que s'encomana a centres educatius o grups de professors, com a decisió local. En el debat sobre la Llei basca d'Educació de l'any passat, per exemple, aquest tema no va aconseguir grans dimensions públiques, encara que es tractés d'una base fonamental.

La transmissió del coneixement també és un camp de batalla, també lligat a la perspectiva nacional. Un poble que no parla de si mateix a les seves escoles sofreix una injustícia epistèmica, encara que aquesta acció es realitzi sense molta consciència i sense adonar-se. En aquest sentit, és una satisfacció conèixer els treballs de recerca que tracten sobre les identitats nacionals que es transmeten en els centres educatius, com recentment ha publicat Jon Fernández Iriondo en la revista Uztaro, Nacionalisme subliminal(s) i llibres de text: alfabetització nacional paral·lela amb el títol de la Comunitat Autònoma del País Basc.

Cal reflexionar.