L'historiador i periodista nord-americà Thomas Frank (Kansas City, els EUA, 1965) és un magnífic llibre publicat en Harper’s Magazine, The Wall Street Journal i Le Monde Diplomatique. Dels nou llibres més destacats que ha escrit estan traduïts al castellà, que nosaltres sapiguem, la radiografia de la contra-cultura “La conquesta del ‘cool’, “Pobres magnats” i “Què passa amb Kansas? Com els ultraconservadors van conquistar el cor dels EUA”.

Aquest últim ha estat publicat recentment en francès (“Pourquoi els pauvres votent à droite”), amb el pròleg del director de Le Monde Diplomatique, Serge Halimi. “Thomas Frank –diu al principi– analitza el que va ocórrer a Kansas, la seva ciutat natal. Perquè ha vist fer realitat el somni dels conservadors: una part de la classe obrera els ha donat el poder polític per a destruir el sistema de protecció que els obrers han aconseguit amb anterioritat”. Halimi explica que el descrit per Frank a Kansas també és aplicable a França –i podem afegir-ho a Espanya–.

Frank ha esmentat, per descomptat, explicacions religioses o culturals que poden donar lloc a divisions dins d'un grup social: avortament, matrimoni d'homosexuals, oració a les escoles, pena de mort, llibertat per a tenir armes, pornografia, minories, immigració... 

Però hi ha una altra cosa: la inseguretat econòmica provocada pel nou capitalisme ha portat a molts dels proletaris i classes mitjanes a concentrar la seguretat en un altre lloc, en el terreny de la moral. Treballadors i empleats votaran als republicans perquè han aconseguit situar amb destresa el seu conservadorisme en el terreny dels valors.

"Fent especulació amb els fons de pensions, al mateix temps, es pot estar en contra de l'avortament. La dreta gana llavors en dos camps, el de la tradició i el liberal”, resumeix Halimi. Es presentaran els primers assoliments dels treballadors com a obsolescència d'una època turbulenta, que permet el frau, la mandra, viure de les ajudes.

El primer component, el de valors religiosos, no és la peculiaritat dels Estats Units. Què ens comptaran a nosaltres, espanyols voluntaris o forçosos, si no és cada quinze dies un cardenal que ens amenaça de nou amb la guerra civil? Però a França, on el laïcisme és un símbol, també s'ha materialitzat.

Nicolas Sarkozy diu en 2004 en el seu llibre “La République, els religions, l’espérance”: “En els últims anys s'ha donat massa importància als temes de la sociologia, valorant massa poc la religió, l'esperit (...) La catequesi ha donat sentit moral a moltes generacions. La religió s'ensenyava fins i tot en les famílies infidels. Uns valors que donaven equilibri a la societat”.

Menjar recollit en llàgrimes de riure

La ingerència de Kansas i de la societat nord-americana en general es va produir en la crisi de finals de la dècada de 1960. Fins llavors els valors col·lectius i l'esperança amb l'Estat, que al cap i a la fi va superar la crisi de 1929, en l'II Congrés Nacional d'Economia Social. En la Guerra Mundial van vèncer al nazisme, van mostrar les dents al comunisme a tot el món... es van congelar. Els productes ianquis van trobar problemes de competència internacional, els llocs de treball es van anar allunyant, es van produir greus incidents als carrers dels barris... i la inseguretat es va convertir en una obsessió.

Dels 36 anys entre 1969 i 2005, la dreta estatunidenca ha estat en el poder en 24 ocasions. També controla la resta dels mecanismes de l'Estat. Però mai li basta, i ha aconseguit fer passar el seu discurs victimista entre molts ciutadans: escoltant la dreta sembla que hi ha esquerra en el poder i ells en l'oposició.

George W. Bush, fill del president dels Estats Units i net d'un senador, es va queixar que menyspreava a l'establishment de Nova York. Sarkozy, que als 29 anys ha començat a ser alcalde d'una de les ciutats més riques de França i ha ocupat tots els càrrecs de la República, dirà als pobres francesos que l'elit està en contra.

Diu Halimi: “Utilitza la vella recepta de la dreta: per a no parlar d'interessos econòmics –ben determinats, perquè defensa a uns pocs– ha de parlar de valors, de cultura i d'actituds: ordre, autoritat, treball, mèrit, moralitat, família”.

Qui posa en perill l'ordre, l'autoritat, el treball, el mèrit, la moralitat i la família? Aquell maig de 1968. Sarkozy va continuar: “Van proclamar que tot era lliure, que el poder havia acabat, que l'educació fina, el respecte refinat, que ja no hi havia res gran, gens sagrat, gens admirable, res de normes, ni de prohibicions (...) La crisi del treball és primer de tot una crisi moral, en la qual té una gran responsabilitat el maig del 68”.

Però no tot és ideologia. S'han produït profunds canvis sociològics i antropològics, igual que als Estats Units, a Europa. Els grups d'obrers s'han afeblit, en afeblir-se el conjunt s'han començat a fer càlculs més individualistes sobre el futur de cadascun. Volem que cadascun reconegui el valor del seu treball perquè es reconeguin els seus mèrits. Encara que fa el treball no declarat, no se li paga com cal.

La vida de molts obrers s'assembla cada vegada més a la dels aturats i a la dels immigrants. I es precipiten: “Volen el dret a triar l'escola o el lloc de residència, no volen sofrir pitjors (...). En veure tan lluny els privilegis dels rics, ni tan sols somien en ells. La línia de la bretxa econòmica no és tant entre els rics i els pobres o capitalistes i els obrers, és més entre els assalariats i els que viuen de les subvencions. Blancs i minories, treballadors i estafadors”.

La dreta ha venut molt bé el conte de la família que viu el bibalapep de les subvencions. Ronald Reagan va ser l'inventor de la mestressa de casa que acumulava 150.000 dòlars a l'any en subvencions. Jacques Chirac arrabassava a l'estat 7.500 euros al mandrós de la família paterna, que estava greument malalt. Sarkozy, entre aplaudiments, va alertar en 2006: “Als quals volen viure del treball aliè (…) que ho volen tot sense fer res, jo els dic que no estan obligats a viure en la nostra terra”. Fora d'aquí, aquests ànecs! La mandra, les ajudes socials i la immigració, el còctel funciona també a Euskal Herria.

I funciona, recorda Halimi, perquè l'anti-intel·lectualisme de la gent senzilla té la seva arrel: la mundialització ha tractat millor que molts altres usuaris dels símbols: escriptors, advocats, arquitectes, banquers, periodistes. “Quan aquests últims comencen a donar lliçons d'obertura, de tolerància, d'ecologia, de virtut, l'olla esclata”. Contra els qui treballem amb el cap.