El pic d'Arbarrain o Hirumuga, límit d'Àlaba, Navarra i Guipúscoa, la gran roca d'Olano, els murs d'Egino, paradisos dels escaladors, la misteriosa cova de Leza... La serra d'Altzania alberga una gran quantitat de racons en aquesta zona.

El municipi d'Asparrena (Àlaba) està format per deu nuclis de població, i comencem la nostra excursió en la localitat més poblada, Araia. Arribats de la carretera principal, creuem el poble en direcció Sud a Nord, fins a arribar al barri més alt: Intuxi. Ens semblarà que tots els camins porten a l'antiga ferrería abandonada d'Ajuria i Urigoitia, però en principi no dirigirem els nostres passos cap a ella.

Començarem el recorregut a l'entorn de la central hidroelèctrica de Sant Pere, museu de les energies renovables. Deixem la senda que va al nacedero del riu Zirauntza i ens dirigim cap a l'est per una àmplia i confortable pista forestal, que a poc a poc, a mesura que guanyem altura, anirà millorant la vista sobre la Llanada Alabesa i la serra d'Entzia que tenim a la nostra esquena. El nostre primer objectiu és arribar a la barraca de Martin, i el camí és clar almenys en aquesta primera part, ja que només haurem de seguir la pista forestal –sempre que hi hagi algun encreuament, triar el camí que puja–. És veritablement bella el pujol en la qual s'assenteixi la cabanya de Martin: El cim d'Albeiz a l'est, la plana al sud... i la cara nord d'Umandía. Mirant per on estem, sembla més difícil del que és en realitat arribar al cim d'Umandía salvant el pendent que tenim a l'altura, però una vegada que hàgim anat robant metres a la muntanya, no ens semblarà tant. Això sí, haurem de suar molt.

Pujada a “els muntanyencs”

La pujada directa des de la barraca de Martín a Umandía no és, probablement, la que els excursionistes trien amb més freqüència per a ascendir al cim més esvelt, però és potser la més “muntanyenca”. Sense descans, metre a metre, seguint el rastre de la senda unes vegades i altres perseguint diversos kairns, arribarem al cim d'Umandia (1.225 m). La vista és meravellosa, sobretot en la Llanada Alabesa i en la Serra d'Entzia. La vista cap al nord és més limitada per la influència del bosc. En qualsevol cas, en aquest cim que poques persones solen visitar, podrem gaudir de la solitud abans de donar continuïtat a la marxa. Els cims més alts de la Serra ens esperen i és hora de seguir endavant.

Bosc silenciós d'Atabarrate

Des del cim d'Umandía descendirem a la coneguda passarel·la d'Atabarrate, travessant el bosc. No hi ha camins massa definits en aquesta zona, però són pocs metres, on es pot apreciar el serral de la muntanya i seguint la intuïció, arribarem fàcilment. És un bosc bell en la rodalia d'Atabarrate, i malgrat passar per ell una vegada i una altra, sempre té el sentiment de descobrir una cosa nova per part del muntanyenc, ja que el silenci del bosc fa que els sentits estiguin atents a qui s'acosti.

En Atabarri, tenint en compte que es tracta d'una cruïlla important, es multiplicaran els símbols pictòrics –també sol passar per aquesta zona la famosa marató de muntanya Zegama-Aizkorri–, però nosaltres continuarem pujant directament a la recerca del cim d'Allarte. No direm que la marató de muntanya Zegama-Aizkorri no sigui més bonica que la senda que continua vorejant per la dreta els pics d'Allarte i Allaitz, però si la nostra meta és ascendir els cims d'Umandi a Aratzarte, no ens quedarà més remei que començar la maldeas d'Allarte. La pujada no és molt dura i, seguint una pista poc pronunciada, arribarem en pocs minuts al cim d'Allarte (1.236 m). Aratz està cada vegada més a prop.

Pendents finals fins a Aratz

Només ens queda superar el cim d'Allaitz per a fer front als turmells del cim d'Aratz. Una senda envolta Allaitz pel sud, i ens porta directament al clar d'Azkosaroooooo-que està dotat d'un símbol de pintura–, però nosaltres, a mig camí d'Allaitz, ens dirigirem directament cap amunt, fins al cim d'Allaitz o Imeleku (1.319 m). El descens és tan ràpid com curt, i només ens queda pujar Aratz per a acabar amb les incidències. El pendent és bastant pronunciada, però no ho és tant com la pujada en directe a Umandia. L'opció més còmoda és seguir els símbols de la marató de Zegama. Antigament, la senda no era tan pronunciada en aquest vessant d'Aratz. Avui dia, a l'ésser el camí pel qual transcorre la marató, la petjada és molt evident, no sols pel dia de la carrera, sinó pels muntanyencs i corredors que passen tot l'any... En pocs minuts arribarem al cim més alt de l'excursió, el cim principal d'Aratz (1.444 m). La vista és enloquecedora en totes adreces: Aizkorri, Urbia, totes les muntanyes principals de Guipúscoa, Anboto, Gorbeia, Arabako mendia... i mai acaba un d'ells si es troba un d'aquests dies transparents.

Calba d'Azkosaro

Aratz convida a estar durant moltes hores, però hem de donar continuïtat al recorregut, i ens toca tornar a Araia per un altre camí. Partirem d'Aratz i passarem pel cim d'Elurzuloak, prop d'Aratz, fins a confluir amb el camí que condueix a Sant Adrián. Allí, no obstant això, deixem el camí que va a Sant Adrián i ens dirigim cap al sud, a través d'un bell bosc (una vegada més!), fins que, com una agradable sorpresa, ens trobem amb el clar d'Azkosaroi, al peu de la paret sud d'Aratz. A Euskal Herria hi ha molts racons preciosos; alguns, més que bells: molt bells. El clar d'Azkosaroi és un d'ells.

A mesura que passa al costat de la barraca d'Azkosaroi i avança per la senda que travessa el clar, es pot pensar el poc que un muntanyenc necessita per a aconseguir la felicitat total.

A partir d'ara comencem a trobar-nos amb els senyals de fusta que seran abundants, a mesura que els encreuaments es van multiplicant. El nostre objectiu és baixar a Araia i seguir el camí sense perill d'equivocar-nos, a través del bosc, perdent a poc a poc els metres que ja havíem guanyat abans. Si volem visitar l'antiga fortalesa de Morutegi, hem d'abandonar el camí que va a Araia i girar a la dreta abans d'arribar a la vall, però nosaltres proposem visitar la deu del riu Zirauntza, per a això, abans d'arribar a la fàbrica d'Ajuria d'Araia, en un encrucijado –senyal de fusta–, haurem de girar a l'esquerra, seguint el rastre d'una fossa per a canalitzar l'aigua, fins a la deu. És un racó meravellós, màgic, sobretot a la primavera i tardor, just quan el rierol arriba carregat d'aigua. Una vegada arribats al nacedero, ens trobarem amb el recorregut temàtic que ve d'Araia i, amb tranquil·litat, ens dirigirem fins al nucli urbà, on degustarem cada racó de la riba.