Solà es dedica a la gramàtica en Ensenyar la llengua. Ha reunit nombrosos treballs, com a conferències, articles, alguns en català, uns altres en castellà. No obstant això, l'objectiu és comú en totes i cadascuna de les pàgines: treballar aspectes relatius a la situació lingüística, social i política del català. Amb aquest propòsit, l'autor ha recopilat en el llibre el que ha escrit entre 1991 i 2003.

I, en tot cas, és major l'optimisme en els primers treballs que en els últims. Per exemple, l'autor ha dibuixat la situació dramàtica de la llengua en les seccions finals. El mateix autor ho sap i no té preocupacions que ningú pugui fer-li retrets. “Cadascun ha de ser responsable del diagnòstic que realitza i de les accions que es derivin d'ell: la meva responsabilitat és conèixer aquesta realitat milers de cares quotidianes i comunicar-li-ho no sols als meus veïns, sinó també als altres interessats”.

Trepitjada subtil

En
l'anàlisi de la situació lingüística a Espanya, Solà rememorarà el règim del dictador Franco, dient que en moltes ocasions es va imposar a la força la ideologia “un estat, una nació, una llengua”. “Les llengües diferents al castellà van ser perseguides, i la força de la llengua, tant en aquella època com en aquella època, com més gran va ser, major va ser també la persecució. Crec que no és exageració dir que el català estava en primer lloc i, per tant, va ser víctima d'una opressió molt més subtil. Avui dia [el text està escrit en 1994], està en primer lloc i, si s'estreny, diria que per això són més i majors les dificultats polítiques que se li plantegen per a seguir endavant”. El

llibre consta de més de dues-centes pàgines i està disponible íntegrament per a la seva lectura. Són molts els casos, però una sola causa: la normalització del català. Els casos en si mateixos són dignes de ser tinguts en compte. Per exemple, el 8 de novembre de 1994, la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua va enviar una carta al president del Govern, Felipe González. Allí, en aquelles comunitats en les quals es parlava una llengua minoritària, se li demanava que prengués mesures específiques de protecció per al castellà. Solà ha dit que l'Acadèmia de la Llengua Basca va ser el resultat de l'acord aconseguit un any abans entre CIU i el PSOE. “La irrupció d'una institució com l'Acadèmia en aquest joc brut va provocar una pluja de documents: es van publicar escrits de tota mena, oficials, institucionals i privats, en contra de la institució a la qual s'ha fet referència. Perquè un detall, però no de segona categoria, sinó de primera, (…) amb un doll de documents, els acadèmics no es van adonar de la grandària de la seva carta, i menys encara van acceptar l'equivocació. Per tant, són dos mons mentals (i emocionals), irreparables”.

Solà treballa diferents aspectes per a treure a la llum la complicada situació del català. En la paraula i en la dent, i per a tot, els qui tenen la tirría d'insistir en el límit que la Constitució Espanyola estableix, tenen alguna cosa a llegir i on en les línies del professor: “La Constitució Espanyola fa una breu referència a les llengües diferents del castellà (…) que són un ‘patrimoni cultural amb protecció i respecte específics’, però no existeix una llei general que els afecti i, en conseqüència, sovint se'ns presenten conflictes difícils de resoldre, com l'exèrcit, el poder judicial, els mitjans de comunicació i els mitjans de transport”. En un altre passatge llegirem l'opinió de Solà: “En aquest món, de cap manera, ningú té la intenció de salvar a ningú més, sinó tot el contrari –malgrat les paraules blanques que fem els éssers humans; és a dir, malgrat la cortesia–”. Heus aquí els consells de Solà, tan clars com l'aigua pura de l'aixeta.

Fa falta un nou discurs

Joan Solà sap que està plorant, que pot cansar-se. Avui dia, els responsables de la Viceconsejería de Política Lingüística de la CAB també han acusat molts agents socials d'estar plorant contínuament. Els han demanat altres missatges, per a canviar el discurs… Joan Solà també s'ha adonat d'aquest risc. Sap. “Em pregunto si les queixes poden obrir el camí a l'esperança: la llei de vida és el més gran destruir, i les nostres queixes són conseqüència d'aquest instint de vida. Si volem sobreviure als catalans, hem de defensar-nos més eficaçment. No sé com, però haurem de trobar el mode (…). Un altre sistema de valors, necessitem construir una nova simbologia que ens cohesioni en el futur. De moment, no tenim

més que els valors clàssics de sempre: solidaritat, llibertat, igualtat”. I mirant al mirall, què hem de fer els bascos? Com protegir-la, com no sols plorar…