El festival Zurrunbilo de l'espai Baratza s'ha posat en marxa enguany per segona vegada, donant recer als espectadors i creadors que busquen un nou teatre en basc. L'1 de juny es va obrir el cirimol a la Casa del Basc Oihaneder amb l'obra Atte hil baten, escrita i representada per Miren Tirapu, que va ser clausurada el dia 4 en la mateixa Baratza pel grup de música Muskulo. En aquell concert especial, per casualitat, el dramaturg Oier Guillen es va pujar a l'escenari a recitar un poema creat en el remolí del dia: “Que no sigui un riu sec d'alè / temptacions / que s'infli el borrissol rígid en el nostre cos”.

Mentrestant, nombroses propostes i vivències s'han enroscat en el festival d'enguany. A més, els següents: Ja Hilda, obra íntima de dansa contemporània del col·lectiu Parasiti; Plàstica, actuació vocal i sonora d'Ixiar Fregues i Maite Arroitajauregi; L'arbre d'Hiroshima, peça emotiva de Kabia Teatre; Karramarroa, monòleg explosiu d'Eneritz Artetxe; i Mr. Senyora, Polokoadrantimestu Sormen. En l'escena ha destacat la diversitat de colors de les veus femenines i, sobretot, la qualitat de les obres de teatre.

Sí, per descomptat: el nom escrit amb majúscules per l'actualitat de la ciutat, Errekaleor, i les mobilitzacions al seu favor han estat inevitables des del punt de vista del públic. En qualsevol cas, les persones que ens hem acostat a la Zurrunbilo hem tingut l'oportunitat de gaudir, d'una manera inusual (desgraciadament), del nivell i abundància de les arts escèniques en basca. Segons els organitzadors, en les albors de l'horta es programava un cap de setmana tots els mesos, encara que era molt difícil reunir públic, sobretot en obres de teatre en basc. Per tant, el Zurrunbilo de l'any passat va ser el primer intent, d'alguna manera, per a conjuminar les propostes dels creadors bascos i aconseguir major visibilitat.

Els germans de Baratza, Garazi i Unai López d'Armentia, almenys, ja tenien ganes de fer-ho. Així diu Unai: “A Vitòria-Gasteiz hi ha molts creadors que poden treballar en basc, però de moment no es veu un mercat per a això, ni un costum. Però, si comencem a adonar-nos i a ensenyar quantes coses belles estan fent en basca en el teatre… No sols als espectadors, sinó també als creadors d'aquí, els donarem una visió, els donarà una empenta per a treballar en basca. Potser ens adonem que hi ha una xarxa de teatre basca, que hi ha circuits i, per què no, que pot haver-hi un mercat”.

En la seva trajectòria, almenys, Garazi veu una fita en els nous cicles: “Al principi, per a donar a conèixer l'espai, havíem de mantenir aquest ritme de programació mensual, encara que sigui en detriment de la nostra salut. Però ara, quan hem començat a prestar més atenció a les nostres vides artístiques, ens ajuda a repartir la programació en cicles”. Així, a aquest festival se sumen altres activitats com la Fest de l'Havana (per a mostrar els treballs de residència realitzats en l'horta i el seu entorn). “De fet, la nostra major necessitat de crear aquest espai”, diu Garazi, “era poder continuar fent el nostre treball”.

Alimentar i empassar

El grup Dut ja té una cançó, Zurrunbilo, que porta el mateix nom que el festival. En un instant, les paraules diuen: “El remolí que alimentes avui et devorarà demà”. És evident que la cita serveix per al bé, com per al mal. De fet, moltes vegades no es veu clar el rumb, ni tan sols si hi ha un camí. Així diu Unai: “Per a mi, al principi, va ser treballar en l'Horta com empènyer a un vaixell per darrere. Ni tan sols sabíem on anava i, a més, havíem d'empènyer. Ara, no obstant això, em sembla que anem a bord i, a més, conduint”.

L'embarcació ha recorregut un camí de remolc que que ha arribat fins al punt en el qual es troba. El germà major dels López d'Armentia, per exemple, va deixar Euskal Herria i se'n va anar a Anglaterra en la seva joventut. Allí va començar a treballar seriosament el teatre i, caminant, va arribar a recórrer Europa amb tres companyies. Mentrestant, Garazi es va submergir en el món de la dansa i es va traslladar a Barcelona, on va treballar, entre altres, amb el coreògraf Moreno Bernardi. Els dos, no obstant això, sentien desitjos de tornar a la ciutat. Es van reunir en un taller de teatre obert a França i, després de deu anys de separació, els germans alabesos van recuperar el vincle que els unia i van començar a afermar-se.

El propòsit de tornar era crear una companyia de teatre: Parasiti Col·lectiu (al costat d'Hannah Frances Whelan i David Alcorta). Després, necessitaven un espai per a la companyia, i d'aquesta necessitat va sorgir Baratza. L'elecció del nom es deu a dues raons: d'una banda, l'evidència expressa el sòl conreat que l'alimenta; per un altre, existeix un costum que va sorgir en els començaments de la ikastola Olabide de Vitòria-Gasteiz, l'anomenada “horta”. “Per això”, diu Unai, “el primer que cal fer en els nostres entrenaments és llevar-se totes les màscares per a poder jugar com un nen”.

Una vegada superats els alts i baixos, Baratza va ser llançat a la fi de 2013 i es va posar en marxa a principis de 2014. Des dels seus inicis, el laboratori creatiu ha estat en el centre de l'activitat: “Aquest és l'espina dorsal del nostre projecte”, diu Garazi. De fet, el seu treball creatiu part de l'entrenament diari, de l'estudi i experimentació de les interaccions dels cossos. A més, Unai ha subratllat la importància que sigui una companyia la responsable de l'espai i no les institucions: “Nosaltres som al carrer, tenim una relació directa amb el públic, amb els agents i amb els artistes, per això podem adaptar-nos més ràpidament a les noves necessitats”.

Un començament sense fi

De fet, el públic està acostumat als projectes finalitzats. “A nosaltres ens interessa fer visible tot el procés: moure la terra, conrear-la, plantar-la, regar-la… i per descomptat, recollir la collita. Això també ens agrada”. En l'horta hi ha dues sales (una gran, Kuia, una altra petita, Kuiatxo). També es beneficien de l'espai d'entrada, gràcies a la iniciativa Atari. El seu responsable és l'actriu Marina Suarez Ortiz de Zarate. Cada mes, un divendres, es mostren les propostes d'artistes de diferents formats en funció de l'espai, i a més, l'exposició d'arts plàstiques es queda un mes.

“Tens la idea al cap, si val la pena o no, per a què fem el que fem”, diu Marina. “Però crec que el que passa aquí és important. És un treball, per descomptat, però té dues cares: una dura i una altra molt agraïda”. Perquè veu que en poc temps s'han fet moltes coses, que han influït en l'entorn: “Les coses succeeixen, la gent parla d'això, es veu que hi ha alguna cosa en el pil-pil. Aquests espais són necessaris; la gent els necessita”.

En aquest sentit, l'opinió de l'actor Gontzal Uribe, que està en el laboratori de creació de Baratza, és significativa: “Treballar aquí m'ha donat moltíssimes coses: per a començar, una nova manera d'entendre la creativitat, basada en el treball continu”. Diu que els alumnes comencen a aterrar en el seu propi cos, a relacionar-se amb l'exterior i l'interior a través de la respiració, i a poc a poc van arrencant les capes que afegim en el dia a dia. “Al final, has de llevar de damunt a la teva persona social i començar a buscar-la en altres llocs. Aquest és el punt de partida. Després, treballant l'oïda grupal, es crea una comunicació diferent, molt creativa i interessant”.

Per a acabar, li pregunto què vol fer en la seva trajectòria creativa: “El que a mi m'interessa no és tant què fer, sinó amb qui treballar. Crec que el que podem crear com a individus és limitat, però en ajuntar-nos amb uns altres, d'alguna manera, es creen combinacions sense límits. Tu sempre tindràs les teves limitacions, però algú te les farà fallida i tu les seves. En aquesta mútua alimentació sorgeixen les coses més interessants. És com un pou que no té fi”.