Es diu que Simone de Beauvoir va escriure que l'opressor no seria tan fort si no tingués còmplice en les línies de l'oprimit. A mi em sembla molt normal... Què voleu? Quan estàs trepitjat, també és comprensible que vulguis millorar la teva condició, i per a això és molt útil oferir comoditat a l'opressor. Per a això, per exemple, pot ser una opció que confirmi les sospites i prejudicis que l'opressor té sobre la seva perversitat. La consciència de l'opressor es complaurà en veure que les seves sospites de vostè són certes.

Convé confirmar que tota la gent de dret que es troba en el bàndol de l'opressor va pel bon camí, és a dir, que els oprimits estan millor sota el control i les ordres dels opressors que fora dels controls i mandats dels opressors. Imagineu d'una altra manera el dur que seria per a ells si haguessin de creure que la gent d'aquell poble o d'aquella societat era tan feble com ells, fortes, complicats, alegres, ràpids, insensats, bons o dolents. Que aquests oprimits són gent tan capaç com ells, com ells… pensant això no és fàcil viure.

Estan més tranquils quan algú que viu allí, o algú d'aquest grup, confirma les sospites d'error. Tenim exemples d'això en molts llocs, fins i tot molt a prop. Hi ha bascos, catalans, etc. que afirmen als espanyols que els seus pobles són pitjors, més endarrerits, més tancats, més conservadors i, en definitiva, més ben controlats per Espanya. Fa poc, quan estava llegint revistes velles, vaig trobar un exemple paradigmàtic d'això. El 7 de desembre de 1911, en la revista madrilenya Nou Món, l'escriptor vitorià Luis Olariaga va escriure un article titulat Terra de Bruges (Sorginen lurra).

Vostès no han vist la meva terra bàrbara (...). Allí, a la tarda, quan la llum s'apaga, adquireixen un aspecte ombrívol i envolupant. I la neu els protegeix amb tulis de misteri. A aquesta hora, segons el consell de les velles, les bruixes miraculoses saltaven d'aquelles antigues roques. I per què no continuaran saltant? No han de continuar espantant a la meva terra aquests mites d'horror? Està ben dit que la ciència ha posat fre a la fantasia. Però no en la meva terra. Aneu zigzaguejant pels seus congostos. Ja veureu.

Ja veureu aquella vida més trista, més pobra i més ombrívola. Viuen els que tenen pocs pans i no tenen escola, en cabanyes solitàries penjades sobre les faldilles de les muntanyes. I com a esperança un cementiri fet niu entre aiguats (...). La vida és un enigma fantàstic i terrible per a ells. Veuen muntanyes, mars, inundacions, cels, tempestes, mort... i no saben el que volen dir i s'espanten. (...) Així neixen als caps de les bruixes, així neixen, així neixen. (...) Esperit inculte, esperit mitològic, esperit petit.

Encara hi ha molta gent com aquest el nostre vitorià Luis. És normal, qui vol ser part dels oprimits? Sobretot, quan és tan fàcil canviar de bàndol... n'hi ha prou amb escriure un article, confirmar les sospites en el sopar que tens a Madrid, n'hi ha prou amb canviar d'idioma i construir història i marcs sobre la terra de bruixes que mai ha existit.