–Sí, això serà un muntatge… o un acudit fet per algú… o una cosa treta de context…

–No, volguda, aquí està el vídeo, escolta l'entrevista.

-Oxtia, sí! –donant tornades als ulls en els forats.

J. no podia creure-ho. No obstant això, no és increïble, és incomprensible.

La pregunta de si es pot començar a parlar francès (maldestre) amb un altre basc pel mer fet d'estar a l'altre costat de la frontera, i després a aquest altre basc, si ell mateix es desembolica maldestrament, no va poder tenir una resposta més natural: millor en basc. Dit d'una altra manera, “i si ho fem normal, no és millor?”.

El lehendakari i jo vam néixer en la mateixa regió, amb dos anys de diferència. L'un i l'altre som persones que hem après basca. Podríem dir que tots dos hem viscut una realitat sociolingüística semblant. Malgrat ser d'esquerres, des del principi se'ns va advertir que el lehendakari sap basc (el nostre país d'origen encara pot generar desconfiances). I sí, això és un consol. Tanmateix, hi ha alguna cosa que, d'alguna manera, fa popa.

Em pregunto per què va ocórrer aquesta incomprensible història. Suposo que, igual que amb l'heteronorma, no veiem possible el que situem fora de la norma. Si la regla per a un és l'erdalidad, el desconegut que tenim davant nosaltres ho considerarem com un castellà, mentre no tinguem clars indicis en contra. Una situació realment alienadora per a un euskaldun, ja que la normalitat, la naturalitat, la norma, hauria de ser el basc.

I què executa la norma? Costums. Quan dirigim la primera paraula al desconegut en basca, no sols aclarim la condició lingüística de cadascun, sinó que també provoquem transformacions en nosaltres mateixos, ja que cada vegada que actuem així fem que aquesta regla s'inclini una gota.

El que estem comptant, més enllà de ser un fet que es pot excusar després d'un error o una distracció, pot ser un exemple representatiu d'un fenomen que xopa tot l'àmbit polític. Resulta dolorós i ressentit, per exemple, escoltar en el Parlament els discursos dels bascos, en castellà els uns als altres, i aquest últim a l'altre. No hi ha molta diferència en quins aspectes són iguals.

Sí, ho sé, els mitjans de comunicació i els talls i les parraplaquerías… Amb l'excusa de tots ells, la nostra es torna subsidiària. La llengua subsidiària, el caràcter subsidiari i la posició subsidiària en el món.

La major producció de les institucions basques es produeix en castellà, també en la CAB. Després s'ho passen al traductor, perquè pugui parlar basc, perquè els pesats de sempre estiguem tranquils i sense pegar l'arpa. No es fa al revés: per a aquells que s'han creat en basc –normalment– i que encara no s'han traduït.

La majoria de les nostres institucions són analfabets funcionals. Aquesta és la realitat. I als quals no ho són, se'ls vol convertir així a cops de maçada dels jutges. Sabem que el realment perillós és que el que realment fa tremolar la casa que han construït en les nostres terres és que no és la reivindicació del nostre, sinó la consecució de la normalitat en la nostra terra. Poder ser nosaltres.

I què som? Som una nació o no som? Què ens fa nació? Preguntes tan pertinents com les antigues, que al llarg dels segles, les particularitats de cada moment històric han mantingut el seu caràcter de poble. La voluntat de ser és l'argument principal de la present edició. D'acord. No obstant això, on queda la voluntat de ser, si res impulsa a tal voluntat? Si no hi ha diferència entre bascos, francesos i espanyols?