Segons explica el mateix autor en la introducció del llibre, la documentació sobre aquests artistes és escassa, i molts d'ells eren, a més, falsos fanàtics. Així, vint relats adopten la forma de contes de misteri i ficció per a destacar els fracassos de músics perdedors i, en gran manera, desconeguts, a pesar que alguns d'ells han dormit en aquests somnis d'èxit i en els temporals. Així, en aquestes dures vides, el drama domina la fe, l'orgull, l'optimisme i la redempció. L'autor Cardenal en l'entrevista de la Ser en l'Estat espanyol explica que “L'èxit és més rar que el fracàs, però no crec que un sigui més interessant que l'altre. M'agrada gent que està fora del sistema, de les normes, del que tots fan, i crec que és més fàcil fer-ho quan no tens èxit, quan el que fas no importa a ningú”. Cardenal dirigeix en la mateixa emissora el programa Sofà Sonor (Sofà de so).

No obstant això, en aquests recorreguts sandalosos predomina la música com a riure per a alliberar ànimes convertides en cendres. La llista de personatges que van considerar la música com un ofici o passió és curiosa i variada, encara que l'ombra de la música negra i el folk és evident. En el rànquing, Little Willie John va cantar al famós Fever, un grup cranc de garage-rock format per tres germanes i dirigit pel seu pare amb mans dures, i Magín Díaz, que va alimentar la música popular del Carib des de l'anonimat.

Cardenal també esmenta a Abner Jay i Tom Wilson entre els favorits de la llista del llibre. Jay va ser un orquestral que va viatjar en la seva furgoneta pels EUA i que volia tocar en els aparcaments dels centres comercials: “Semblava un d'aquests homes que venien elixirs contra l'alopècia i sense amor”. Tom Wilson, productor, va produir discos de Bob Dylan i The Velvet Underground, entre altres, i va donar a conèixer a Frank Zappa. “Era l'ultraconservador afroamericà que jugava al tennis, li agradava el luxe, es va llicenciar a Oxford i va ser l'únic productor negre de la companyia Columbia. M'agradaria saber com va viure lluny de la lluita pels Drets Civils i del racisme, i per què un dia, sense més, va decidir abandonar el rock”. Les turbulentes vides de tres excèntrics artistes extrets d'aquest llibre, seguint els secrets de l'autor del llibre.

El folk extraterrestre Jim Sullivan (1945-1975) va ser un músic folk estatunidenc obsessionat amb l'Espai, la ciència-ficció i els objectes voladors desconeguts. La seva passió va ser tan gran, O.F.O. (1969) va gravar un disc titulat en el qual compaginava el folk amb la psicodelia. Però el disc no va destacar massa. No obstant això, obstinat, va gravar el seu segon treball homònim en 1972 i el va publicar la revesteixi Playboy. A les discogràfiques se'ls va plantejar un petit problema: no sabien on i com classificar el treball publicat per una publicació porno. En conseqüència, aquest segon intent també es va produir sense ressò.

Completament enfonsat, va acomiadar a la seva família, va conduir el seu cotxe i es va dirigir a Tenness. En la carretera van ser detectats i enxampats per dos agents de policia –diu Cardenal: “El músic i el raig i la balança”–, i abandonats a la ciutat de Santa Rosa de nou Mèxic, prop del desert. Va cridar a la seva dona i va desaparèixer sense deixar pistes.

40 anys després, Marshall Sullivan, director d'una discogràfica, va cridar a l'esposa del músic, O.F.O. amb la intenció de republicar-ho. De sobte, onze aficionats a l'enregistrament van florir, sobretot perquè un programa de ràdio sobre fenòmens paranormals va parlar del disc. Llavors va sorgir una cultura al voltant del músic, i els seguidors es van de pelegrí a Santa Rosa de Mèxic a buscar pistes que il·luminin la desaparició de Sullivan, encara que la petjada del músic podria estar en una llunyana galàxia, abduïda per extraterrestres.

Funk, el felí
Betty Davis (1945-2022), músic i model funk, rep el nom del músic de jazz Milers Davis, amb qui es va casar als 24 anys, amb qui Milers Davis tenia 42 anys. La parella casada va durar any i mig i la jove Betty es va fer famosa perquè el seu marit la colpejava.

Betty va marcar clarament en Milers, sobretot en l'estètica: “Betty va introduir el color, la frescor, però també els linxs, la davant i les bufanda, i sobretot models d'ulleres cridaneres, valentes i de gran personalitat”, assegura Cardenal. “El que suposa casar-se amb una model de 24 anys”, deia Milers.

També va influir en la seva música, ja que en la proposta del trompetista no trobava rastre per a la dansa. Com a conseqüència va omplir la casa de Milers amb discos de Sly Stone, The Byrds, Jimi Hendrix i Aretha Franklin. Betty també va fer el seu camí en la música i va gravar diversos discos: “Les seves cançons eren crues, apassionades i sorprenents. Diferents a les cançons que s'escoltaven en forma. Provocadors. Programes musicals per als quals veuen incòmodes a una dona que estava còmoda amb el seu cos i sexualitat. (…) Caminava per la terra, encadenant-se, es balancaba, corria”. La publicació Penthouse va publicar els concerts del músic: “Veure per primera vegada a Betty Davis és com veure la teva primera pel·lícula pornogràfica quan esperaves una pel·lícula de Disney”. Betty es va sentir orgullosa, però també incòmoda. La seva fluïdesa era massa atrevida per a les ràdios de l'època, i el seu èxit li va fer esquivar.

Va fer un últim esforç: va saltar al mercat japonès, però també es va convertir en un esforç estèril. Posteriorment, a causa de les malalties mentals, va viure en la pobresa. El director Phil Coix el va trobar en un soterrani artístic per a fer un documental sobre el músic. Des de llavors va millorar: van republicar els seus discos i les seves cançons van ser sanpletadas, entre altres, en cançons d'hip hop o de Lenny Kravitz.

El funk futurista nigerià
William Onyeabor (1946-2017), músic nigerià nascut en l'estat d'Endugu, és un de les poques dades que tenim sobre ell, ja que ni tan sols la data de naixement és exacta. Perquè cada vegada que li preguntaven pel seu passat només somriu i deia “Només vull parlar de Déu”. Per tant, la seva biografia és totalment difusa. Alguns diuen que era un advocat que va estudiar a Oxford; uns altres diuen que era un contractista que treballava per als governs de Nigèria; i altres creuen que va fer un curs de producció de cinema en la Unió Soviètica en 1970, i quan va tornar al seu país va construir un estudi per a fer una pel·lícula. També es va donar a conèixer que va ser nomenat rei d'Enugu. Així, la biografia del músic és un gran enigma. “En escoltar aquestes històries, Onyeab reia a la seva casa, però no tenia cap intenció d'esclarir la seva vida”, assegura Cardenal.

Sempre elegant, no xiulava res perquè era creient devocional. Aficionat a la tecnologia, estimava la música per sobre de tot. Va publicar vuit discos fabricats per ell des de mitjan dècada de 1970 fins a principis de la dècada de 1980. A pesar que la música d'Onyeab, impulsada pels sintetitzadors, es va estendre per tota Nigèria, va cobrir els misteris de personatges i persones, que mai van dir ni van aparèixer en televisió.

Posteriorment, la música de William reapareix a Europa a través d'una col·lecció de música nigeriana dels anys 70. Aquest disc va ser escoltat pels membres de la discogràfica Luaka Bop, dirigida pel líder de Talking Heads, David Byrn, i van ser cremats els cervells. “En les seves melodies hi havia funda, instruments de vent i cors, sons dels anys 1980, amb sorolls espacials de videojocs i pinball, barrejats amb veus femenines, però també ressons de l'afrobeat de Fela Kuti i restes del missatge”.