El 20 de novembre finalitza la 27a Conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic (COP27). Per primera vegada enguany s'ha acordat un fons per a compensar les pèrdues i danys dels països més vulnerables davant el canvi climàtic, encara que amb moltes limitacions. D'una banda és una victòria important, ja que no s'esmentava en l'ordre del dia inicial d'aquest COP, i és el resultat concret dels esforços de 30 anys dels països més vulnerables i activistes pel clima. D'altra banda, aquest fons encara no és capaç de resoldre res, i deixa sense contestar moltes preguntes concretes: Quins seran els finançaments? Qui seran jurídicament els donants? Quines seran les condicions i normatives per a obtenir finançaments? Cada element poc definit suposa un risc de reculada. No obstant això, encara que sigui un pas més, per primera vegada és un pas significatiu el reconeixement oficial per part de l'ONU de la situació dels Estats més vulnerables i dels països amb més emissions de gasos d'efecte d'hivernacle (GEI).

Els Estats, agents inadequats per a afrontar el problema

Com recorda l'economista Maxime Bleguis, per la seva estructura jurídica, aquestes conferències no poden imposar mesures als Estats. Totes les decisions són voluntàries, i si no s'obtenen resultats concrets, o si no es presenta un pla per a obtenir resultats, no se'ls aplica cap sanció fins ara. A més, l'acord de París (signat en el COP21 de 2015) apostava per crear una emulació entre els estats, una competència per a aconseguir els objectius més ràpidament. Però no preveia mecanismes per a corregir una situació en la qual un conjunt d'Estats no aconseguiria l'objectiu general. A més, avui dia estem veient el contrari d'aquella aposta, perquè hi ha massa estats a cadascun més lent. Estem perdent així la possibilitat de limitar l'escalfament a dos graus, amenaçant centenars de milions de vides. Així mateix, aquestes conferències no tenen capacitat per a impulsar la transició energètica, per la qual cosa els combustibles fòssils no s'esmenten en els convenis, encara que a vegades el secretari general de l'ONU, António Guterres, hagi assenyalat explícitament la gravetat del problema.

Amy Dahan, investigador del CNRS i expert en governança climàtica, subratlla que l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i altres acords bilaterals apliquen als Estats signants normes coercitives per a protegir l'economia globalitzada. En altres paraules, en els últims 30 anys els drets internacionals del comerç i de les inversions prevalen sobre l'emergència climàtica. Dahan crida a aquesta situació al “ciisma de la realitat”: d'una banda, l'inexorable govern de l'ONU en relació amb el clima, en el qual tots els mecanismes de control, d'elevació o de verificació estan paralitzats, d'altra banda, i fora d'aquest govern, la competència econòmica dels grans estats i empreses capaces d'adaptar el marc jurídic internacional. Les conseqüències són l'alentiment de les negociacions climàtiques i l'agreujament del canvi climàtic.

Les contradiccions d'Europa

El retard d'Europa en la posada en marxa de la transició energètica ha fet que al febrer d'enguany la dependència dels combustibles fòssils russos s'hagi mostrat bruta. Els Estats europeus han actuat amb presses en la reobertura dels carbons centrals o en la construcció d'infraestructures portuàries i interconnexions per al transport de gas, mitjançant contractes amb altres proveïdors (Algèria, USA, l'Azerbaidjan...). En aquesta situació, Bleguis lamenta la credibilitat d'Europa quan, per exemple, aconsella als estats africans que no inverteixin en infraestructures d'aprofitament de gas. La pretensió d'impulsar una política decidida de moderació energètica enfront de la dependència dels combustibles fòssils a Europa ens fa perdre molt de temps en la lluita contra el canvi climàtic. En opinió de Dahan, la idea que Europa sigui líder mundial del clima ha de compatibilitzar-se amb la concepció d'una nova economia que tingui en compte les fronteres del planeta, que no pot funcionar més amb el model econòmic establert en la dècada de 1990. Per a superar el “ciisma de la realitat”, els acords comercials han d'imposar regles estrictes sobre el clima.

Solucions fora del COP

Als Estats Units, bressol ideològic de la globalització, la legislació Inflation Reduction Act, impulsada per Joe Bidene, promourà sectors industrials que reconeguin les produccions. Això és explícitament contrari a les regles de l'OMC i fins fa poc era inimaginable. Un altre exemple significatiu és la intenció manifestada en les últimes setmanes per Holanda, França, Alemanya, Espanya, Eslovènia i Polònia de sortir del Conveni de la Carta de l'Energia. La carta té com a objectiu donar suport a inversions estrangeres des de 1998, en concret obstaculitzant les polítiques climàtiques. Dos exemples significatius van ser els casos d'Holanda i Itàlia, que pretenien tancar els carbons centrals i prohibir la prospecció petrolífera en aigua profunda. Avui, per primera vegada, aquestes sortides del Conveni de la Carta de l'Energia ens reconeixen que una normativa creada a favor de la globalització és incompatible amb la protecció del clima. Tenim un important antecedent de dues conseqüències: la sortida dels combustibles fòssils no es decidirà en els COPs; i si es vol impulsar la transició energètica a nivell mundial, cal modificar profundament la normativa econòmica i política internacional. Per a això, les iniciatives locals seran fonamentals en opinió de Dahan: cada estat, cada regió i cada municipi ha de posar en marxa polítiques de transformació ecològica que permetin incidir en l'equilibri global de les relacions econòmiques de força.