Igual que la lectura dels propis textos no és més que una revisió, la publicació de les pròpies opinions no és la presentació d'una tesi en societat, sinó la venda als altres del resultat de la subjectivitat de cadascun. Les que es formen del col·lectiu són sovint les síntesis d'un conflicte real, els complexos collages d'opinions personals a favor i en contra.

També cal saber portar les sabates posades. No és una ximpleria dir davant un munt de públic que la seva opinió no és raonable, demanar-los que no la prenguin en consideració, pregar-los que no li facin cas, que no li facin cas. Un tir al cel com si la bala no tingués on arribar. Entretant, un aiguat d'incessants opinions, mullades fins als genolls.

No és tasca fàcil reconèixer que les nostres paraules generen un impacte, però, si us plau, intenteu, no és per a punt.

Entre tants dissidents que opinen i no tenen res a dir, mentrestant soroll, voler electrocutar el teu cervell és per a molts l'opció de no opinar. El que fa com si no sabés, sap bé, encara que sembli irònic, quina responsabilitat té entre mans; aprofita la ignorància com Fairy per a llevar-la-hi de les mans. Cada vegada que algú decideix ser un mussol actiu, un angelet mor en el cel.

Escriure en col·lectiu, i per sobre d'això signar en col·lectiu, també és una assegurança de protecció. Perquè també és un gran avantatge repartir alegries, compliments, burles i responsabilitats entre els cinc. No podem sentir-nos impostors quan el teu treball no és només teu, perquè als altres ens sobra acceptar mèrits.

No es pot posar cara al que diem, tal vegada un logo. I això també canvia la manera de recollir el que diem: no és el text escrit per aquest alumne, no és l'escrit per aquest bertsolari o per aquest militant. No obstant això, si tenen una meta, són el producte d'un tot i no un popurri inintel·ligible. La Banda Baixa escriu i no cadascun de nosaltres, si això és possible.

Podríem escriure una bonica columna. Ple d'adorns, carregat de detalls quotidians, en una primera persona singular arrelada, plena de comentaris en cursiva i modernismes (bo, això també ho fem nosaltres), amb expressions com: m'ho van dir fa poc, ho vaig sentir el dia anterior, l'he llegit en el periòdic. Escriure per escrit perquè t'ho han demanat i no vols perdre aquest lloc.

Amb la finalitat de fugir de l'anteriorment esmentat, intentem convertir al personal en una eina crítica. No volem explicar-vos de manera gratuïta les nostres intimitats si no són peces significatives per a expressar una opinió. No volem fer l'efecte que sabem més que ningú amb una serietat ferma, volem desafiar i fer humor. Jo un actua en nom de tots, cinc vegades una veu o cinc vegades.

També hem començat a buscar el que dir, perquè per a nosaltres la poesia ha estat, en moltes ocasions, el camí més fàcil. Acostumat a jugar a ser suggeridor, no sap exactament què dir i s'acostuma a la lliure interpretació del lector, perdent de veritat el que ha de dir. Creiem que el mínim d'una columna convulsa consisteix a saber dir el que queda per dir si fos alguna cosa.