La idea que moltes vegades repetim els que treballem en el món de la dansa és que la dansa és efímera. El diccionari Elhuyar dona com a contrapartida a "efímer" espanyol: efímer, destructiu, perible, efímer, efímer, perible, perible, ilaun. No recordo a qui li vaig llegir per primera vegada aquesta idea que la dansa és efímera, però cap a l'any 1996-97 vaig entrevistar a Nacho Duato i record que em va cridar l'atenció que en una resposta s'esmentés aquest concepte, la qual cosa em va fer pensar que era una persona culta.

Fa tres setmanes, en una jornada dedicada a la recerca de la dansa, un orador va fer una referència comuna al caràcter efímer de la dansa, però aquesta vegada va ser respost per una conferenciant experta, la investigadora italiana de dansa amb àmplia experiència Cecilia Nocilla. El caràcter efímer de la dansa li havia assenyalat com un tòpic insignificant i havia posat en dubte l'essència de la seva eterna cançó. Nolli és un gran historiador de la dansa i vam entendre fàcilment que si, com tantes vegades es diu, la dansa fos realment efímera, els historiadors de la dansa com ell no tindrien molta feina.

Conclusions del Tòpic

Últimament ens estem referint amb preocupació que els aparells que tenim entre mans ens venen respostes a preguntes que no arribem a fer ni a escoltar el que diem. Una vegada més, he tingut la impressió que, uns dies després que Nolli fes aquestes observacions, la xarxa m'ha portat un article d'Egil Bakka: Dansi – ephemeral or durable?. Letxe, també això? Poques vegades que conec això, vaig pensar, no serà dubtós.

Si Nolli ens va qüestionar el tòpic, Bakka va més enllà. A més de posar en evidència la perseverança d'algunes formes de dansa a través de tres exemples per a ballar la bassa, adverteix que la consideració de la dansa com a expressió transitòria no és una qüestió terminològica sense conseqüències ideològiques. Segons Bakka "diversos cercles artístics han buscat que la dansa es converteixi en l'art del moment, alliberada de coreografies pre-preparades i implantades".I prossegueix: "sembla que existeix una desconfiança ideològica sobre el valor de les formes de dansa sostenibles i que es vol alliberar dels marcs del passat per a no deixar res per al futur". Ens fa veure el fracàs d'aquest esforç, però la dansa investigadora noruega demostra amb l'exemple del vals que uns certs patrons de dansa no són, ni molt menys, efímers: "A tot el món la gent balla bassa i la dansa es manté en una forma molt semblant durant dos-cents anys almenys".

Dos-cents anys no és res

Precisament fa dos-cents anys que Juan Inazio Iztueta, de Zaldibia, va escriure un llibre sobre les danses de Guipúscoa i en els últims mesos el viatge que estem fent de la mà de Mikel Sarriegi als modes de dansa dels mestres de dansa de Guipúscoa confirma el que s'ha dit per Egil Bakka sobre el Bassa. És més, Sarriegi està confirmant el que Urbeltz va fer veure fa temps, que molts dels components d'aquesta llengua basca i l'estructura del propi sistema són hereus dels mestres de dansa del Renaixement. El viatge està sent meravellós, i al costat de la gran feina realitzada per Mikel, el més sorprenent és observar com les instruccions de dansa que es van escriure fa 200 anys són les mateixes que les que es van escriure fa quatre-cents anys en diferents passatges, i les formes de dansa que es descriuen en elles han perdurat fins avui en dia en la tradició dels pobles i en l'activitat dels mestres de dansa.

És a dir, que la dansa no és efímera en absolut. Això sí, avui dia estem aprenent a mirar al marge per a posar-lo en evidència, a mirar el que s'ha deixat de costat dels corrents dominants. Estem aprenent de la mà de Sarriegi que cal saber buscar en els petits i menyspreades restes que es queden indiferents a les cantonades, seguint les pistes que ens han donat Nocilla, Urbeltz i Bakka, entre altres.