En política, la tensió entre el desig d'influir en la societat i aprofundir en els signes d'identitat és inevitable. La interacció entre la difusió i l'enfortiment de les pròpies característiques és un indicador de la política. Es tracta d'aconseguir totes dues àrees i s'alimenten entre si, però com les forces són limitades, es tracta que per defecte. Aquesta tensió també és present en les nacions sense estat. Encara que es poden utilitzar diferents noms, en el cas dels independentismes o dels nacionalismes sense estat, ens referim a la tensió entre hegemonia i nacionalisme.

Convertir el projecte nacional en hegemònic, preponderant, conscient que per a això caldrà desdibuixar algunes de les seves característiques i exigències, d'una banda, o prioritzar l'enfortiment dels pilars bàsics del projecte nacional, per una altra. D'un extrem a un altre, depenent de la conjuntura històrica i política, s'està movent el pèndol del discurs per a entendre la nació.

A Catalunya, en l'última dècada, aquest pèndol de l'hegemonia i de la construcció nacional ha tingut un gran moviment. En el context de les consultes de 2014 i, sobretot, de 2017, el moviment independentista català va desenvolupar un procés que tenia com a objectiu l'hegemonia. En aquest camí, el projecte nacional es va vincular a la democràcia (“volem votar”), al republicanisme i al progrés, enfront de l'oposició i l'entossudiment del Regne d'Espanya. L'augment de la repressió després de 2017, la reacció unionista i la divisió i desorientació entre els propis independentistes, no obstant això, ha donat cabuda a una nova situació. En els últims anys, la defensa de les característiques nacionals ha prevalgut més que el difuminamiento i l'obertura imprescindibles de la cerca de l'hegemonia. Una mostra d'això és l'augment de la responsabilitat social sobre la llengua catalana, centrada sobretot en l'ús lingüístic dels joves a Catalunya; o l'enfortiment del discurs desconfiat sobre la immigració. Avui dia es parla més de la possible influència de la immigració en la cultura i identitat nacional catalana que de les associacions de migrants independentistes o de ciutadans independentistes d'origen espanyol.

Les ones procedents de Catalunya han estat molt importants en la nostra comunitat en l'última dècada. Alguna cosa semblança ocorre amb les últimes tendències de Catalunya, encara que en menor mesura, i amb tendències diferents segons el territori. D'una banda, en Hego Euskal Herria vivim una situació més pròxima a Catalunya, sense ser la mateixa. Aquí també en alguns àmbits el discurs sobre la nació ha prevalgut sobre la cerca de l'hegemonia (per exemple, la responsabilitat sobre l'impuls nacional). En Ipar Euskal Herria, per contra, diria que hi ha una altra tendència, bastant diferent de la de Catalunya. En ell, l'estructuració del nacionalisme, la influència social dels nous moviments populars, l'oportunitat d'una nova institucionalització del territori, etc., són testimonis d'aquesta tendència, al meu entendre.

La competència entre hegemonia i fortificació és especialment complexa en el cas de les nacions sense estat. L'independentisme vol construir una nova normalitat en la lògica de l'hegemonia i per a això a vegades ha de suavitzar algunes de les seves característiques. Però no és clar fins a on i quins. A més, no es tracta d'una competència nítida i racional entre dos projectes nacionals, sinó d'un enfrontament entre dos rivals amb una relació de forces desequilibrada. Perquè un dels dos projectes no té Estat i, per tant, té en contra la normalitat actual. Això és el que fa que el pèndol hagi de moure's, però sense oblidar que en un futur continuarà prenent un altre rumb.