Pell d'estries vermelles, brots recents o medul·la animada. La portada és una conjectura del que ens porta el llibre, ja que parla de crear, entre altres coses, el primer llibre de poemes d'Ane Labaka Mayoz (Lasarte-Oria, 1992). Un total de 49 poemes, escrits dormint, conformen el llibre Hezur berriak (Susa, 2025), una col·lecció de poemes que ens porta a la medul·la de la maternitat, que ens diu que l'oposat i el revers són una part inseparable del tot.

 

La majoria dels poemes estan dividits en dues parts diferenciades per parts, dos que porten el títol Aurrea i Ondoa. No obstant això, com a avantsala, la col·lecció presenta quatre poemes que exploren la relació entre l'escriptura i la maternitat, generalment associats a la falta de temps, que condueixen a una habitació que hagués estat necessària però transferida, i que ofereixen la talaia idònia per a relatar els poemes que venen a continuació: “Com es pot escriure, si no és intermitent, en una casa amb les lloses plenes de gotes de llet?”.

El
jo poètic, en ple terratrèmol que sofreix la identitat, se centra en l'embaràs i la posteritat, i parla del que es viu, se sent i, sobretot, s'encarna. En concret, Labaka fuig del seu ingenu imaginari i planteja a aquestes pàgines una complexitat que barreja alegria i por, mescla de desig, dubte i culpa. És més, crida l'atenció el lloc que tenen en aquestes línies els assumptes tabús i de difícil inserció: la impotència social que oculta la barrera de les dotze setmanes, el paper de les noves mares en la informació, la inhumanitat de les proves per a detectar la depressió postpart i la violència que sofreixen les mares.

Les
referències a Jazmina Barrera, Adrienne Rich, Mari Luz Esteban, Ione Gorostarzu, Nahia Alkorta i Leire Bilbao també situen a l'artefacte, preseski, Lokatza també posa paraules al silenci que maleeix i lamenta el poema. Amb això, el llibre ve a reivindicar que la maternitat va més enllà de ser “cosa de mares”.

Els
ossos nous, per tant, són ideals perquè les mares que no tenen temps de llegir se sentin una estona envoltades o, més ben dit, per a les quals no tenen mare i no volen mirar i envoltar bé.