El Govern Basc ha anunciat que la marca Euskadi, en l'estratègia de l'economia del sector de la construcció, ha pres la “industrialització” com a paraula de mantra. Reclamarà que els processos i elements industrialitzats en la construcció de l'habitatge públic representin el 65% del total de les obres. No sabem exactament com definirà la industrialització, però al costat de la paraula Euskadi va bé, té força i ens posa en relació amb el nostre passat. L'arquitectura industrialitzada, nascuda amb l'auge de l'acer, té l'essència de realitzar les obres de construcció en taller, anomenada construcció seca, i amb ella l'obra arquitectònica s'assembla a una “llec o mecano” que requereix una mà d'obra més especialitzada en el muntatge. Sabem que apostar per la industrialització busca una construcció “sostenible”, “segura”, “de qualitat” i “ràpida”, i creu que pot ser un aliat en el conflicte de l'habitatge. I, encara que no es digui, també haurà de buscar que sigui estimulant i estètic (esperem).

Moltes de les obres de construcció actuals es realitzen “amb les mans” i “in situ” en la pròpia obra. Això no vol dir que sigui una construcció artesanal, perquè l'artesania suposa una mà d'obra fina, lligada a un ofici, una manera de fer que s'està perdent en el sector de la construcció a Euskadi. Una vegada retirada la generació, ens quedarem sense artesans constructors bascos. La integració de l'artesania i la industrialització pot donar excel·lents col·laboracions, però com són dues vies de construcció diferents, si es vol treballar conjuntament, cal impulsar-la, no es donarà per si mateixa. A illes Balears s'està fent un treball meravellós en la construcció de les administracions d'habitatge públic amb biomaterials autòctons. Al costat d'això, la representació d'Euskadi vol anar lligada a la indústria, construint un model de territorialitat amb el símbol de l'enginyeria i l'eficiència.