El seu germà Salvador tenia 25 anys quan li van matar.
Hauria complert 26 al maig. Jo tenia 18 anys. Salvador era molt alegre, molt divertit i, al mateix temps, molt sensible, no li agradaven les injustícies. I no sé d'on li venia allò, perquè era molt seu no sofrir injustícia. És a dir, la nostra mare era molt bona, molt catòlica també, però en el cas de Salvador, no sé què va ser el que va posar en aquesta baralla. I un dia vam saber que l'havien detingut.

Com ho vau saber?
Ningú ens va cridar. Això per a començar. Ni la Policia ni ningú. Record que la meva germana major, Inma, i jo anàvem a peu a Barcelona i vam llegir la notícia en el diari El Cas de l'època, en el qual va morir Francisco Anguas i que van detenir a Salvador. No sé si deien d'Heinz Chez [al qual també matarien en garrotte]. Segons la notícia, l'home es trobava ingressat en un centre hospitalari de l'UCI. Encara sort!

Mig malament? Què vols dir?
No li tenien captiu en la Prefectura de policia, on la llenya era dura. Així que vam ser al clínic, entrem en una sala i vam veure 30 grisos [Policia Nacional d'Espanya]. Inma i jo els vam dir que teníem al meu germà Salvador i que volíem veure'l. Ens van registrar de dalt a baix i de baix a dalt. Jo continuava estudiant infermeria, estava a punt d'acabar i portava llibres. Els policies també van agafar els meus llibres i me'ls van registrar.

Van poder veure a Salvador?
Ni parlar! Ens van dir que no podíem entrar a l'habitació del nostre germà. No obstant això, la porta de l'habitació de Salvador estava oberta per a tenir-la controlada, per la qual cosa vam poder veure alguna cosa. Estaven lligats, per exemple, amb les mans i la cama. Horrible! Ni tan sols podia parlar perquè li havien disparat i li havien estripat la galta. Bevia una mica de líquid amb una palleta. I llavors ens vam posar a cridar: "Salvador! Salvador! Que estem aquí! Estem aquí!”.

Aquí estem!
Cridant! Però Salvador no podia contestar-nos. No ens van deixar veure fins que la van portar a Mola [presó de Barcelona en el seu moment]. Allí, almenys, ho vam veure. Entre reixes. No ens van deixar parlar en català, però, per descomptat, això era una constant a Barcelona i a Catalunya. Encara sort que la seva mare ja havia mort, no havia viscut aquell sofriment. L'any passat va morir d'un càncer. I li dono les gràcies, perquè no hauria pogut sofrir la sort d'El Salvador. Va ser terrible. El nostre pare també va ser condemnat a mort en la guerra de 1936. Va ser mantingut a Bilbao i posteriorment commutat.

I no creu vostè que el passat del seu pare influeixi a El Salvador?
No, perquè a casa no es parlava absolutament d'això. El meu pare vivia de por, no parlava ni dues vegades de política. No parlava de guerra. Sense el meu pare, la meva mare ens comptava coses de tant en tant, a mesura que nosaltres vam anar creixent. “Jo em vaig casar amb un home així, però quan va sortir de la presó i va tornar a casa era un altre”. El seu pare estava boig, el pobre!

Salvador, Model a la presó.
Des de llavors, ens van deixar veure dues vegades per setmana. Eren visites de 20 minutos, i les quatre germanes entràvem totes alhora. Si haguéssim estat cinc, no ens haurien deixat. En el nostre cas, Quim, el germà major, era psiquiatre i vivia als Estats Units. Allí es va anar en una època en què la psiquiatria estava molt retardada i allí es va guanyar la vida. Va venir un mes abans que Salvador morís, suposadament d'un moment a un altre, i vi a Barcelona amb la convicció que no teníem res a témer. Va entrar a la casa paterna i va dir: “Ja ho han matat?”. Nosaltres diem: “Òstia, Quim, encara no!”. El consell de guerra no s'havia celebrat encara. Vam ser al director de la model per a veure a Salvador per cinc germans, i ens ho van autoritzar pel bon comportament de Salvador. No obstant això, el seu pare no va veure a Salvador.

En què consistien les visites?
Passàvem el temps dient ximpleries. Fingia ser valent, i nosaltres també. Les germanes eren més grans llibreteres que jo i se les emportaven a El Salvador, però ell va dir que no, que no llegia aquestes novel·les. Llegia llibres de pensament. Passava el dia llegint. A més, l'havien aïllat. Fins i tot quan ho portaven al pati, ell només, el funcionari sense una altra companyia.

Va arribar, per fi, el dia del consell de guerra.
Tot va succeir ràpidament. I com més aviat millor, després de la de Carrero Blanco. “El Salvador es mor i es va acabar!”, van pensar. Sanció imposada per Espanya o Franco. A més, el català! I ja saps el que ens estan fent els catalans a Espanya. Vam estar en consell de guerra. Una farsa. No se'ls va permetre declarar ni va testimoniar als testimonis, ni als metges ni a cap dels testimonis. Només els policies ho van declarar. I l'advocat [Oriol Arau] Salvador va ser detingut a un dels policies: “I quants cops de culata li van donar al detingut?”. I a més: “U”. I l'advocat els va preguntar diverses vegades, cada vegada amb major insistència, fins que per fi van arribar a reconèixer set cops.

Set cops de
culata… Va ser detingut al carrer i colpejat, ensangonat, i la salsa al carrer, i la gent mirant en el vestíbul [Carrer Girona, 70]. El meu advocat era jove, Oriol ho havia intentat molt, anava tots els dies a visitar a El Salvador. Però aquell judici va ser una farsa, no hi havia cap garantia de justícia. Tots els divendres se celebrava a Madrid el Consell de Ministres, que era el que havia de decidir si finalment s'executava la pena de mort. I així, el divendres, primer de març, cap a les vuit o les nou de la tarda, Oriol ens va informar que Salvador moriria l'endemà. Tots ens reunim i directament a Modela! Passem les dotze hores en la capella amb el nostre germà. El divendres va ser condemnat a mort i el dissabte va ser assassinat, segons les mateixes fonts.

Una nit espantosa.
Terrible. El Col·legi d'Advocats es va portar bé. Van cridar d'un costat a un altre, demanant clemència al Papa i a tot el que fes falta. Però a les quatre de la matinada, quan va entrar Oriol, vam veure la seva expressió i ens desesperem. La meva germana Mons no va creure; “La nostra mare sabrà fer alguna cosa des del cel!”. La germana menor, Merçona, tenia 11 anys i no li van deixar entrar. Ho té gravat. No va poder acomiadar a Salvador. Entrem en la presó al voltant de les onze de la nit.

Salvador va ser assassinat a garrot. És l'últim mort en
l'Estat espanyol… Era un tribunal militar! La llei militar exigia un afusellament, no un garrotte. Per la mort de Carrero Blanco, li desitjaven a Salvador la mort més cruel possible. Estic convençut d'això. Ho enterrem a Montjuïc i després el silenci. Tabú. No podíem parlar d'ell. Fins i tot després de la mort de Franco, i després d'anys, vam haver d'estar callats. La gent tampoc deia res i, d'altra banda, els sumaris i altres estaven tancats. Només parlàvem d'El Salvador amb gent molt reunida. Ens dirigim al banc, o a qualsevol lloc, i no pronunciem cap segona crida: Carme Puig, o Inma Puig, o Montse Puig… i punt. El mateix vam fer tots els de la casa.

Alguna vegada, no obstant això, us demanarien el segon cognom.
Sí. I llavors es produïen tot tipus de reaccions. Alguns, emocionats, ens van abraçar. Encara em fan cul de gallina. El silenci va durar quinze anys i després, un dia, un periodista de TV3, Francesc Escribano, ens va portar a sopar a les seves germanes i, després, a la nit, ja completament enfosquit, a la seu de la televisió. Dins tot estava fosc. Ens va asseure i ens va entrevistar. I ho va emetre. I la gent ho veia! Tots estem sorpresos! I va marxar i va obrir el llibre. I, a continuació, Jaume Arrouras va realitzar la pel·lícula en 2006. Val la pena veure-la.

Vol dir que, després de l'entrevista d'Escribano, les coses van ser d'una altra manera?
Una cosa així. Havien transcorregut quinze anys des de l'assassinat de Salvador, i llavors les coses van començar a canviar, almenys en part. Afortunadament, les quatre germanes estem molt unides. No obstant això, cadascun ha portat a la seva manera el testimoni de la memòria de Salvador. I, afortunadament, som quatre germanes, perquè des de la pel·lícula ens han anomenat a un munt de llocs. Es projectava la pel·lícula i després es parlava i participàvem el director i un dels membres de la casa. En una, estàvem en un institut, en l'altra, en un altre lloc. I amb motiu del 50 aniversari de la mort de Salvador, vam haver d'anar a més llocs a parlar de nosaltres.

I què deien d'El Salvador, què els preguntaven?
...Tenia 18 anys, sempre conto el que tinc clavat en la memòria. Havien robat bancs per a donar diners als seus empleats, per a ajudar-los. Record que no va viure a casa, que portava mesos fora de casa, que va estar diverses vegades a Tolosa (Occitània), on tenien una forta zona anarquista. Conte que, encara que hagués estat en la clandestinitat, va venir a la seva casa a la mort de la seva mare, però disfressat, amb vestit i ulleres: “Però, Salva, ara porta ulleres?”. Ella diu: “Toca, toca! Tenen lents?”. I és veritat! No tenien lents! I el més petit de la casa, Merçon, que feia per a veure!

Què vols dir?
Anava d'un costat a un altre d'Inkognito i, a la mateixa Barcelona, d'un apartament a un altre. No obstant això, s'esforçava per veure a Merçon. Tal vegada anava a escola a recollir-la i se l'emportava a prendre xocolata i li donava alguns diners. I Merçon més que content! I després tornava a desaparèixer. El Salvador. Tantes coses.

I què hi ha de la seva lluita?
Salvador no tenia cap dubte, sabia el que feia, contra el franquisme. Va prendre la decisió molt ben meditada. Va arribar de l'exèrcit i va estar tres mesos a casa de la meva germana major, Inma, que ja vivia casada. De nit, enmig del somni, somiava, cridava. En aquella època va prendre la decisió, com molts dels seus genolls. Salvador era plenament conscient del que feia.

Ja han passat 50 anys… Sí,
però ho he viscut com si fora fa poc, tinc present a Salvador i el que li van fer. No va ser com quan a ningú li mor la seva mare o el seu pare. Allò va ser una pallissa de sis mesos, ens van donar una pallissa tremenda. I el "garrotte"! No puc llevar-m'ho del cap. No puc. Ho tinc tot molt viu. Mai vaig poder llevar-li el cap. I crec que mai podré llevar-li aquest dolor. Tractes de fer això i allò, de seguir endavant, però aquí està sempre la ferida, la de la mort de Salvador.

Enguany, el Govern espanyol ha anul·lat el judici i la condemna al vostre
germà… Sí, després de 50 anys. I vam anar a Madrid i ens van donar un document. Vaig dir a casa que ens havien donat un “diploma”, i al principi em reien les germanes, però ara tots li diem a aquest document: el diploma. S'ha reconegut a Salvador com a víctima d'assetjament i violència política, però se'ns ha negat el dret a reclamar un altre tipus de reclamació. És a dir, es declara il·legal i ilegitimo a aquell tribunal militar que va jutjar a Salvador, i el seu càstig és ilegitimo e nul. Nosaltres demanem l'anul·lació del mateix judici, és en el que està treballant l'advocat [Francesc Caminal, que ha treballat al costat d'Oriol Arau], però no tenim esperances que se'ns reconegui.

*          *           *

Petit

“Estava en Cerdanyola quan van afusellar a Txiki. No, no obstant això, en primera línia, com Magda [Oranich] o el germà de Txiki [Mikel], però allí. Va ser molta gent, però, per descomptat, la Policia no ens va deixar arribar fins on l'havien afusellat. I la gent cridant a les muntanyes: ‘Txiki! Txiki!’”.

Reunits

“Només hem parlat amb els afins de la nostra situació. De la mort de Salvador, del nostre dolor… Ens pregunten això i allò, que vindran a parlar amb nosaltres, i està bé. No sé cap altra ajuda –vull dir externa, psicològica–, la necessitaríem. Qui sap”.

ÚLTIMA PARAULA

No a màrtir

“Salvador va ser militant i víctima, però no màrtir. Ell mateix ens ho va dir una vegada, aquella nit en la capella, suposo: ‘Jo no vull ser màrtir!’. No volia que se'l considerés màrtir. Però no sé què pensaria la meva germana si veiés el que fem, o si veiés el que ens fan fer el govern de Madrid, la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona… No obstant això, Salvador Màrtir no, almenys”.