La vulnerabilitat és un concepte que s'escolta amb freqüència des de fa diversos anys. Ara com ara, en els discursos polítics és habitual parlar de persones vulnerables. Estic segur que jo també he utilitzat aquesta paraula en la web Bizilan.eus per a explicar els drets laborals i les prestacions socials. De fet, en els butlletins oficials, en les lleis i en les normatives s'ha convertit en una paraula comuna a l'hora de decidir qui té dret a una prestació econòmica i qui no.

Però, què és la vulnerabilitat? Si pensem bé, tots som vulnerables. Física, psicològica o emocionalment tots podem ser ferits. La vulnerabilitat no és una característica intrínseca d'unes poques persones; la possible ferida és causada per les condicions materials i personals que ens envolten.

L'ús actual del terme es vincula, en tot cas, a la situació social i econòmica de les persones. I és cert que hi ha grups que viuen en major risc. Però si analitzem bé la qüestió, no podem deixar de trobar dues variables darrere: l'exclusió social i la discriminació.

El terme vulnerable és confortable, com s'ha dit, perquè porta el pensament a una possible característica d'aquestes persones. Marca la possible qualitat d'algunes persones o grups, però la situació social i econòmica no és la qualitat de ningú, sinó la conseqüència d'aquesta exclusió social i discriminació. El que es diu vulnerabilitat no és més que el resultat d'aquest injust sistema social i econòmic.

No ho nego: les qualitats personals de persones inalterables també travessen aquesta situació, com la raça o l'origen. Per això, a més de l'exclusió social, també hem de tenir present la discriminació. No obstant això, quan el discurs polític-administratiu es refereix a la vulnerabilitat, sol parlar d'ingressos i béns materials, i es redueix a això. En resum, es diu vulnerable, per no dir pobre.

Un economista conegut que dona explicacions i lliçons en els mitjans sobre el tema de l'habitatge social a la Casa Orsola de Barcelona, que compta amb diversos béns immobles, com diuen els Mihigaiztos, el va llançar dient que sí a persones vulnerables, que cal tenir-les en compte i cuidar-les, però a continuació va dir “fatxenda-progre” a un inquilí que lluitava per no perdre la casa. Per què “fatxenda-progre”? Per lluitar amb fons voltors i per intentar que no se li arrabassés per la força el que durant vint anys havia estat la seva casa? “Fatxenda-progre”, per no viure en plena pobresa? Si ets professor i cobres un salari digne, com en el cas d'aquest home, no mereixes l'asil contra la usura i els abusos dels especuladors.

El discurs de la vulnerabilitat, d'un cop, pot acabar amb la justícia social. El sistema social i econòmic que s'alimenta d'excessos s'elimina de l'equació i un -sap per què--però ella-- no deixa en la pissarra més que a aquells que l'han tingut molt malament. No ens preguntem, en aquesta mena de qüestions, què és el just i què no, què ha d'acceptar la societat i què no. I en el seu lloc situem la “cura” dels ferits. I aquesta cura dels vulnerables, sense una perspectiva de justícia social, es converteix en una almoina i una caritat. En definitiva, tot el sistema va cap a aquí, incloent-hi les donacions d'Amancio Ortega i Juan Roig.

Desgraciadament, l'esquerra també ha comprat el marc de la vulnerabilitat, segons la font. Ens conformem amb les mesures i pegats que aquest injust sistema porta a cuidar dels que es queden enrere; que el mateix sistema que deixa a la gent enrere és un enemic cada vegada més inacceptable.