Cada vegada escoltem més sobre les necessitats, desitjos i iniciatives que sorgeixen en els nostres territoris i en les nostres vides, sobre la necessitat de treballar les relacions i projectes públic-comunitaris, i és un autèntic motiu de satisfacció, ja que es tracta d'un model imprescindible per a una organització social sense mercat. Però amb el risc de convertir-nos en mers conceptes polítics, com sempre, hem de respondre a les preguntes de quines i com.

Karl Polanyi va explicar molt bé que els que treballem en el camp del poble i el cooperativisme sabem d'una manera molt intuïtiva que la societat no està regida i ordenada pel mercat, i que aquesta utopia liberal, fins i tot en temps de tecnocapitalismo, és totalment disfuncional i anti-vida. Alguna cosa que es pot demostrar és que, entre les diferents formes d'estat i de mercat, l'organització de la comunitat ha estat el centre de l'organització de la societat al llarg de la llarga història de la humanitat.

En la nostra realitat que el model de relació públic-privat és hegemònic, el que preocupa és el model públic-comunitari, com si fos un cavall ocult de la Troia del capitalisme, quan Agamemnon i els seus estan totalment interioritzats en els nostres estats, relacions i vides. L'acceptació de la dicotomia públic-privada ens uneix bé en la gàbia neoliberal de la pràctica i el discurs, independentment de si ho fem des del públic o des del privat.

Per al desenvolupament de l'organització comunitària de la societat, haurem de parlar seriosament d'utilitzar un instrument de construcció de país i de classe obrera; em refereixo al cooperativisme. En els territoris i projectes, si parlem de relacions no mercantilitzades, i responent a la pregunta de com, hem d'afegir l'eix cooperatiu al pensament i a la pràctica de caràcter públic-comunitari.

Tenim exemples que incorporen l'espai públic i comunitari en les cooperatives, que recentment veiem en les comunitats de cooperatives i d'energia, o en les complexes relacions d'intercooperació que les cooperatives són capaces de construir, per compromís amb el territori i la societat.

En el procés de mercantilització estructural que el capitalisme duu a terme contra la vida, i davant l'apropiació autoritària de l'Estat, de l'espai públic, és hora de dotar de recursos materials als espais i projectes comunitaris, i consolidar-los amb estructures públic-comunitàries. No podem ofegar-nos en el pantà de la teoria, és hora de reconèixer i difondre pràctiques transformadores, de teixir territoris, relacions materials i vides dignes.