Amb la caravana Zabalduz, a la ciutat de Bihac, a Bòsnia Hercegovina, l'activista Nihad Suljic ens va explicar que el riu Drina és la major tomba dels Balcans. Perquè no s'oblidin, s'encarrega d'identificar els cadàvers que es troben i de donar-los sepultura, amb la finalitat de reconèixer la seva dignitat. El drin va ser utilitzat en la dècada de 1990 per criminals de guerra per a destruir als que consideraven enemics.

En escoltar el testimoniatge de Suljic em va venir al capdavant un altre riu, el Riu Brau de Mèxic, que també dibuixa una frontera de la mort. Encara que més lluny ho tenim, els que passen per allí comparteixen vivències, obligats a migrar, com em va explicar una guatemalenca que vaig conèixer fa temps en Getxo… Ella va aconseguir creuar en el tercer intent, i encara que no va aconseguir el futur que buscava, molts altres no l'aconsegueixen.

També em vaig recordar del Bidasoa, vaig escoltar a casa relats de postguerra que van perdre la vida a la recerca de la llibertat i en els últims anys set persones –entre elles Abderraman Bas, Ibrahim Diallo, Abdoulaye Koulibaly, Iaia Karamoko i Tessfit– han mort en el camí d'Europa.

No oblidem que les històries de vida interrompudes que s'amaguen sota l'aigua i que van ser, confessem-ho, les hi devem.