T'asseguis a escriure una columna més i veus a Palestina cridant, però no saps molt bé què fer. Cal dir alguna cosa, qui vol callar. A qui sí. Quin lector d'Argia no sap el que està passant allí? El lector d'Argia sap que el que està passant, la qual cosa estava passant, s'ha rabajado, sap que ara reconèixer a Palestina el dret a tenir un estat no és suficient, és gairebé una broma: de quin estat hi haurà alguna cosa (algun contracte) per a reconstruir? A quina hora sabem tot? De nou alguna columna punitiva per a denunciar que no fem res, com si poguéssim fer-ho. O, si no, una columna fatalista per a dir que no podem fer res. Per a dir, a més, que el capitalisme està estrabagante a tot el món, fent el que vulgui, disfressat d'extrema dreta, disfressat de Miléiz darrere de Mac, Melóniz, Trumpez (i així Biden no sembla un ultraquapitalista guerrer). En Abascal, i així Pedro Sánchez sembla d'esquerres.

Però totes aquestes reflexions les estic fent als quaranta-cinc anys. Pertanyo a una generació que comença amb les frases “joves d'avui”. Apuntar-se al fatalisme i de la generació en la qual els gossos estan obrint. No soc experta en sociologia i no soc jove. Però potser el capitalisme està passant, fins que no ens aguanten. I els joves creuen que poden canviar alguna cosa, i sembla que han decidit demostrar-ho, i potser ara no hi ha forces per a apostar molt per Palestina. Però la trobada, l'enfrontament, tal vegada “els joves d'avui”, aquests mil·lennis que diuen passar el dia mirant al mòbil, els que estan posant el cos ens donin alguna sorpresa. Que la massacre palestina serveixi, almenys, per a això.