Proposar cases sense cuina pot ser una provocació i una revolució. Així ho diu l'arquitecta catalana Anna Puigjaner en la seva recerca. La cuina és un lloc important per a la reflexió de les cases contemporànies; des de la revisió de gènere, la ubicació de la casa espacial l'expressió del que fa el menjar diari, sigui dona o lloc de la criada. La fusió de cuina, saló i menjador no és una solució de valoració contemporània de la cuina, sinó una reducció de la superfície de les llars per a obtenir un producte més rendible. Això sí, la cuina oberta suposa una redefinició de l'espai relacional de la casa, fent de la preparació del menjar una acció més social i vistosa.

Si tinguéssim cases sense cuina, igual ens alimentaríem a través de cuines comunitàries, sortint de les tasques domèstiques com un servei públic. Així es va organitzar la ciutat de Nova York en la crisi de 1929 per a fer front a la necessitat d'habitatge. En alguns territoris del planeta, Québec, Mèxic, Lima, Singapur. Organitzades per governs o sorgides de la població, les cuines comunitàries poden assumir l'alimentació d'un barri, amb menjars de baix preu amb productes locals, substituint la cuina domèstica per les cuines del barri.

Una petita aportació a la reflexió de la vaga del 30 de novembre. Al Japó existeix un boom de cuines comunitàries de codomo que a més d'alimentar compleixen una funció de vigilància comunitària. La iniciativa de les cuines comunitàries va formar part d'un equip de dones i cuineres jubilades. L'associació va construir una gran cuina i taula en el barri i, conscients que molts nens i nenes del barri passaven la tarda sols i mal alimentats, van ser convidats a reunir-se en la taula rodona a la tarda per a ampliar coneixements, alimentar-se i cooperar. Aquesta iniciativa de vigilància comunitària revoluciona la vida del barri, pregunta per la funció de cuina de la casa i obre un camí al conflicte de múltiples vessants de la cura.