argia.eus
INPRIMATU
Llibre 'En profunditat es veu la mar'
L'exili i la nostàlgia d'una família, a través de la història oblidada dels miangolarrones
  • Com molts, la guerra va colpejar a la família Miangolarra Gorostiza. En el desert es va fundar l'empresa de litografia i es van muntar. Tornant a Euskal Herria, va succeir que els seus diners fos perquè Federiko Krutwig escrivís Vasconia, o perquè els cantants d'Ez Dok Amairu gravessin discos. I, no obstant això, i sempre en silenci, el seu nom: Miangolar. L'escriptor Patxi Zubizarreta ha portat a la llum les seves meitat de mal.
Miel Anjel Elustondo 2023ko azaroaren 08a

El nom de Patxi Zubizarreta Dorronsoro (Ordizia, 1964) està desconcertat en els mitjans de comunicació. No en va, acaba de guanyar –amb l'obra Zerria, premi Lizardi de l'any passat–, el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil i, en la mateixa modalitat, el Premi Euskadi de Literatura. No obstant això, i malgrat el guany d'aquests mèrits, estem presentant un nou treball, acabat de publicar: En el fons es veu la mar. En la ubera dels Miangolarratas (Txalaparta, 2023). Tirant de la història de la família Miangolarra Gorostiza, el nostre escriptor ens porta a la llum una part oculta de la història d'Euskal Herria.

La història d'una família marcada per l'exili és la dels miangolarratas. El músic Joserra Senperena l'ha deixat resumit en la contraportada del llibre de Zubizarreta: “Em semblava una gran injustícia que no tingués notícies d'aquella família que havia estat exiliada en els anys 1940 [Miangolarra Gorostiza], sobretot després d'haver utilitzat els béns dels seus negocis per a promoure la cultura d'un poble. El llibre de Patxi Zubizarreta pot servir per a conèixer una petita i memorable part de la nostra història i, de pas, per a gaudir de les aventures d'una família que va viure en el món”. Aquí estan, per tant, les claus de la trajectòria familiar i del llibre: l'exili, l'ús dels béns, la nostra història, les nostres aventures… I aquests elements han estat recollits i completats per l'escriptor, com abans el va fer en dues narracions: Vol de Julien Vinson (Elkar, 2019) i Tres cartes des de Pamplona (Pamiela, 2012). El camí recorregut en tots dos pot ajudar en aquesta ocasió.

Exilio Els
Miangolarratas, en definitiva, el matrimoni Francisco de Miangolarra i María Asuntzion Gorostiaga, són cinc fills: Llum, Laura, Mari Fe, malalta de deu anys, Augusto i Francisco de Paco. No obstant això, com ens adonarem de la lectura del llibre, el més jove dels parents, Paco, assumirà gairebé tot el protagonisme.

Miangolarra en companyia. (Enciclopèdia Auñamendi)

Els cinc nens que van néixer a Guernica, el seu pare va néixer en Arratzua i el d'Ibarrangelu, la seva mare. No obstant això, no van fer una temporada a la seva ciutat natal, ja que el capità Francisco de Miangol, de professió, va ser destinat al port de Pasaia. I, com ens diu Zubizarreta, “després del seu pare, tota la família va venir a Sant Sebastià. Quan va esclatar la guerra de 1936, la família, igual que molts, va prendre el camí de l'exili i es van refugiar a Guernica i Baiona”. I, com sabem, en 1939, quan encara estaven en guerra a Espanya, els miangolarris estaven en Baiona.

Des del cel se sap que l'altre costat del Bidasoa va inundar de fugitius. “Al costat de la inconsciència, el terror imperava”, escriu Zubizarreta, anunciant un exili llunyà: Amèrica. En primer lloc, la família es va traslladar a París per a envoltar als visats de passaport. Posteriorment, van sol·licitar el dret d'asil als EUA, Mèxic, l'Argentina i Veneçuela. En absolut, només aquest últim país va acceptar la petició dels miangolarris, i així va arribar la família a Caracas.

Dos familiars, Luze i Augusto, van fundar el col·legi Els Caobos a Caracas. Ho van fer més els dos joves de la casa, Augusto i Paco. Van posar en marxa una litografia, i van treballar molt i bé: En 1949, per exemple, es van dedicar a l'elaboració de mapes veneçolans a petició de la Cartografia Nacional. L'any següent es va completar el mapa de Veneçuela. La pròxima vegada van començar a realitzar mapes geològics per al Ministeri de Mines i Hidrocarburs. I segueix: “A l'empara del Ministeri de Foment, van començar a estudiar i desenvolupar els envasos de llet i Envasos Internacional S. a. Ho van crear”, importaven des dels EUA un producte de la mateixa qualitat i un 10 o 20% més barat. “A continuació, els germans Augusto i Paco van crear també la signatura Rotograbado Comercial i van continuar amb els envasos de cigars, alumini i refrescos”, llegim en el llibre de Zubizarreta… En una paraula, els miangolarratos es van muntar a Veneçuela.

La
comunitat basca Nacionalistes Bascos era llavors fort a Caracas, el país que més refugiats va acollir, i en 1942 es va constituir Eusko Etxea. I, en grans ocasions, el lehendakari José Antonio Agirre també va ser present en l'Aberri Eguna de 1959. No obstant això, molts bascos veneçolans volien més que el que havia fet fins llavors el Govern, i en 1960 alguns nacionalistes van publicar el Manifest de Karakas. Sense signatura, encara que José Estornes Lassa i Augusto i Pako Miangolarra no van estar apart. El citat document es titulava “Aberri, Euskara eta Azkatasuna” i segons ha escrit Zubizarreta: “Euzko Aberri era partidari d'un nou Govern, a part de la hipotètica República espanyola, lluny de la conducta opressiva del Vaticà, i del conjunt d'Euskal Herria: ‘Vist que després de la dura batalla que Espanya va portar als bascos i que ens va honrar a la nostra joventut més bella, no han estat per a res tots els alegres i equiparació dels bascos…’. Era una crida a la lluita, alguns volien més. Per exemple, trencar amb Espanya.

Aita gurea, euskara

Tornant des de l'exili veneçolà a Sant Sebastià, Pako Miangolarra va acompanyar a Krutwig Biarritz i a Marc Legasse. A principis de la dècada de 1960, va néixer el trio KLM (Krutwig, Legasse, Miangolarra), que pretenia lluitar contra la dictadura i pel País Basc.

Testimoni de l'amistat –i heterodòxia– del Miangolarra i de Legasse, Patxi Zubizarreta ha modificat el següent poema de Legasse Sakonean, es veu la mar. Al llibre Miangolarratarren uberan:

Assabenta't del que
t'agrada als
nostres pares i que
aparegui el nostre poble, senti
la teva força a casa
i en la plaça.
Deixa'ns
que el pa de la
llibertat no ens deixi caure en la
temptació del castellà.
Alliberi Baiña de la malaltia
de la castellà.
Regular.

Eren nacionalistes forts en l'exili.

En una ocasió els miangolarratos van col·locar una ikurriña en la seva litografia.

Una vegada més, en 1962, decidida a tornar a Euskal Herria, i a petició del visat de l'ambaixada espanyola, l'ambaixador va realitzar acusacions vermelles per a impedir l'accés a l'Estat espanyol: els dos germans Miangolarra, que participaven en tots els actes de l'Eusko Etxea de Caracas, organitzaven la crema de banderes espanyoles en la capital i actuaven de manera contínua.

Van tornar,
no obstant això. Els dos germans Miangolarra estaven a Sant Sebastià a principis de la dècada de 1960. El més jove dels germans, Paco, era com a Sant Sebastià als pobles de l'altre costat del Bidasoa, i va conèixer a Federico Krutwig en Biarritz, que va tornar de l'exili belga. I un intel·lectual que assenyalava el camí que el Paco Miangolarra va veure en Federico Krutwig per a enfrontar-se a la dictadura i a la repressió. Així neix l'obra Vasconia. Escrit per Zubizarreta: “Krutwig va escriure un munt d'obres lingüístiques, literàries i polítiques, però entre tots potser es pot destacar un assaig contradictori i compromès anomenat Vasconia, en el qual Paco va ser el principal impulsor (…) l'aspecte programàtic i ideològic de la lluita imprescindible Vasconia.Es va materialitzar en “Estudi dialèctic d'una nacionalitat”, publicat a París en 1963, amb el pseudònim Fernando Sarrailh d'Ihartza.

De la mateixa manera, Pako Miangolarra va crear la discogràfica clandestina Herri Gogoa, amb la col·laboració d'Iñaki Beobide, i van passar “Lourdes Iriondo, Xabier Lete, Mikel Laboa, Antton Valverde, Xalbador… però a Sant Sebastià pocs tenen notícia de la discogràfica Herri Gogoa i de Pako Arrola”.

I, efectivament, aquest desconeixement ve a omplir de continguts en Sakonea, es veu la mar. El llibre Miangolarratarren uberan, perquè qui no sap ho sàpiga…

"El passat no és monolític"

Patxi Zubizarreta és un bon narrador. Té un gran camí per recórrer en la literatura, escrivint històries infantils i juvenils, literatura per a adults, traduccions… En aquest llibre també, i amb l'objectiu dels miangolarratas, no es pot anar més enllà de la literatura.

La seva obra consta de set capítols i, al començament de cada episodi, el lector llegirà una història relacionada amb algun vaixell. En una estrella del matí i a l'altra Cuba. Quan Winnipeg, quan Astor de Franco...
Utilitzo el simil dels vaixells, sí: Els Miangolarratas van embarcar en el vaixell L'estrella del matí, el pianista Ravel en la Île de France, en el llaminer de càrrega Winnipeg, Pablo Neruda va reunir a centenars de refugiats, “com un bell poema…”. Les entrevistes m'han ensenyat que el passat no és monolític, que els records d'un mateix fet són variats i contradictoris, i Echenoz, Barnes, Buñuel, Kallifatides m'han ajudat a situar millor la història i fer-la més creïble. El títol, per exemple, prové de les paraules de la tomba de Vicente Huidobro…

Per a poder visualitzar la història dels Miangolarratas has hagut d'acudir a fer entrevistes.
Perquè no hi ha moltes altres fonts. Sí, he tingut l'entrevista com a principal recurs i, al costat dels familiars de la família Miangolarra, he entrevistat a Eneko Irigarai i Iñaki Larramendi. Tots dos van participar en el naixement d'ETA i tots dos van conèixer [Pako] Miangolarra. Al costat d'ells m'han donat testimoniatge diverses persones: Jose Angel Irigaray, Benito Lertxundi, Iñaki Anasagasti, Eugenio Ibarzabal… Ha estat un veritable plaer i una bona lliçó.

Calia fer aquest treball dels Miangolarratas…
Sí, doncs! Entre els militants que van viure aquella època, no cal llegir a Krutwigen Vasconia. Però ningú sap que va ser finançat pel Pako Miangolarra: ser filantrop! O també la discogràfica Herri Gogoa, posada en marxa per Paco –en la vida sobre el seu habitatge, en el barri donostiarra de Gros–, amb l'ajuda d'Iñaki Beobide i la compra dels aparells necessaris. I els poemes de Jon Mirande també ens han arribat gràcies al Pako Miangolarra. La història de Miangolarra Gorostiza en general i de Paco en particular [Miangolarra] és sorprenent.