Cada dia podem desdejunar amb exemples que demostrin que el món és injust. Podem perquè és així i perquè així queda reflectit en els mitjans, encara que no s'indiqui. No ho fem, perquè és difícil alliberar cada dia les lògiques d'innocència, culpabilitat, responsabilitats, materialisme històric… en el desdejuni, i detectar algun privilegi en l'inabordable dia a dia. Alguns privilegis són a vegades subtils. I els propis mitjans que, dificultant aquestes lògiques, ens poden fer fàcilment enemics del feble, ens han donat de sobte que el món és injust i un ordre d'imatge que qualsevol pot entendre. Cinc persones en el bussejador Titan, unes set-centes en un pesquer. I vam fer equips, qui hem de salvar?

Titana té molt suc. Jo mateix he cregut “la curiositat cada vegada més infinita millor”, jo he elogiat algunes bogeries de simple curiositat… fins que la curiositat es converteix en un mer entreteniment. Nosaltres també hem cregut que viatjant s'aprèn, que viatjar no és perjudicial per a ningú. I aquest viatge era una demostració tecnològica, com el rescat: més cívics que les joguines de guerra, ens semblen avanços més avançats els artefactes de salvament que requereixen explicacions científiques. I si hi ha tants recursos per a salvar a uns, per què deixar que uns altres s'ofeguin, aquesta ha estat la pregunta que ens ha encès. El que ens ha castigat ha estat “deixem ofegar”.

La qüestió és que el problema està abans. No sé si arriba la curiositat del desdejuni abans de començar el viatge. Vivim en l'època de “un no lleva l'altre”. I és mentida. Un gairebé sempre lleva l'altre. Per què comença un viatge, per què l'altre. Per què no hauria de començar ni un ni l'altre. Per què un provoca l'altre. Per què no començar un no hauria de començar l'altre. La mateixa pregunta “Qui la salvem?” és un parany. Perquè uns estaven fora de perill abans, uns altres mai existiran. Perquè alguns ja eren biografia, altres números. En realitat no hi havia res a comparar.