Al barri arriben els tiobibos. Com soc nou, no sabia quant s'anava a escoltar de casa. Francament, la música a penes es nota, però els baixos produeixen dunes en els cristalls. A pesar que es tanquen aviat, comença la revetlla al costat. La potència dels bafles és excessiva per a aquesta plaça, per la qual cosa les cançons no s'entenen i la música s'ha convertit en una broqueta.

Faig els meus desplaçaments al treball amb tren. És una forma còmoda, econòmica i neta. M'agrada molt caminar així. Però —sempre hi ha alguna— la contaminació acústica que s'extreu dels telèfons espatlla la tranquil·litat del viatge. La música, els vídeos, els missatges de veu, els story, les crides… són els culpables de la banda sonora caquofónica.

Només dos exemples indiquen que vivim sense focus de soroll, encara que moltes vegades no som conscients. Sembla que els silencis ens cauran en el buit, i que això d'escolta és insuportable.

La vida sense silenci em provoca una reculada cada vegada major. Jo diria que la pandèmia em va incrementar la necessitat d'estar sense soroll, imprescindible per a aconseguir la pau mental, la tranquil·litat.

Com lluitar contra la contaminació acústica?