Claudius de Cap Blanc ha mort el passat 11 de novembre. Se suïcida a tirs durant 69 anys. Aquest home era boig, deia l'Administració, perquè deteriorava la bondat natural i rebutjava l'art contemporani oficial de sustentar amb diners públics. Aquest escultor era un autèntic artista, segons els seus afins, amb una visió ètica i estètica pròpia de la història de l'home, de les relacions entre l'home i la naturalesa, de l'empericidad. El presoner és desconegut, però he pogut veure la seva obra. M'ha emocionat la seva mort, perquè ha estat menyspreat i castigat com a artista, i per això ha acabat malvat.

El seu veritable nom era Jean-Claude Lagarde i va néixer en 1953, a la regió pirinenca d'Arièja, en una casa de llauradors, en família de nou nens. Abandonant l'escola jove i després de molts viatges, va començar a realitzar curioses escultures en uns quaranta anys. En aquella època, la seva idea era advertir que el nostre coneixement de la Història és parcial, que la Història té “sitges” i demostrar que es poden omplir d'invents. Va representar màquines o personatges que no han estat, però que podien haver estat, i que sabien resoldre amb intel·ligència les nostres preocupacions humanes, com per exemple Mal correctiu, Vessament inversor, Pacificador, Pesador de paraules, Esborrany de passat. Per a cada obra, Claudius de Cap Blanc va donar explicacions desenvolupant biografies de maquinistes i personatges ficticis, determinant contextos històrics imaginaris, sempre amb humor o ironia. El museu Affabuloscope (“Alegiaskopoa”) va ser també apallado en el Mes d’Azil per a mostrar aquestes escultures.

En els últims quinze anys es va convertir, com ell deia, en un “bulbagrafo”. Efectivament, en 2007 va escoltar una conferència de Jean Clottes sobre el signe de la vulva en l'art prehistòric, i des de llavors va quedar clar que per a ell en l'evolució de l'homo sapiens ha estat un signe de l'alua, fa 38.000 anys, dels primers símbols. Per a Claudius de Cap Blanc, aquest dibuix que ret homenatge a la feminitat ha estat la primera lletra en els homes alfabètics. Se sap, a més, que en els prehistòrics humans que van dibuixar en els arpegis hi ha hagut moltes dones. Ja era hora, per a Claudius de Cap Blanc, d'aixecar-se contra la patriarcal que ha dominat durant milers d'anys i seguir l'obra dels nostres avantpassats. En conseqüència, Arièja ha recorregut gairebé totes les selves i muntanyes del departament, tallant les bulvas en arbres o roques. També va treballar a la Vall del Mes d’Azil, seguint la labor dels prehistòrics, però creient que era un patrimoni protegit degradant i que embussava un projecte artístic oficial, l'administració li va condemnar a presó i a una multa rechonera. No obstant això, va continuar insistint, però va anar imposant cada vegada més obstacles. El mes passat va descobrir la destrucció total de la “horta bulbí” que va construir i, desesperat, va preferir matar-la.

La premsa local utilitza la paraula “tragèdia” per a designar la mort de Claudius de Cap Blanc. Les tragèdies es caracteritzen, segons Aristòtil, pel fet que la protagonista està condemnada per l'atzar: pot fer set poders per a sobreviure i evitar la sort: en va. En la història del teatre, la imatge d'aquest mal destí ha estat primer la divinitat, després la condició humana. No obstant això, en la vida real, la fortuna manager dels artistes pot ser més comú i més lamentable: l'administració.