A vegades acabes on no vols amb algú que ja no et vol. Jo vaig acabar l'altre dia en un concert de Cristina Rosenvinge. No em recordo de cap cançó, però sí del que deia Rosenving entre cançons. Va parlar del desig, com els seus dos pares danesos van viatjar de viatge matrimonial a Espanya i es van arruïnar i van quedar allí. Que ell no sap parlar en danès i com tractava d'esborrar l'accent perquè no se sabés que fora d'ell, i com la mare va mantenir la petjada del danès per sempre. El meu pare mai el va veure en un concert. La meva mare acudia per a estar quan podia. Va fer al·lusions al seu pare com si hagués volgut presentar-nos a algú desconegut seu. Ens va contar que l'enginyer danès va aprendre en castellà a través dels poemes de Federico García Lorca. Em va donar què pensar. Quan iniciem un nou treball sempre és necessari un incentiu, un detonador, un esperó. I crec que moltes vegades és voler descobrir una cosa desconeguda de nosaltres. Estimem a algú fins que el que hem volgut esborrar s'ha convertit en un fum, però a mesura que l'estem fent aflorar ens vam mostrar.