No esmento res nou si dic que l'educació té una forta implicació social, ni tan sols reconeixent que l'educació és el principal fet social. Si no es tracta més que de la transmissió i introyección dels valors, comportaments, creences, costums, normes, etc. d'una societat o cultura, com entendrem l'educació fora de la seva configuració?

D'aquí ve que tots els processos educatius siguin accions polítiques, ètiques, ideològiques, en si mateixes. I per la mateixa raó no és possible prendre decisions neutres com a educadores en l'elecció de la manera d'educar, en la definició de continguts i objectius, en l'elecció de la metodologia, o en general en l'organització escolar.

Estem incidint en la societat des de la nostra concepció educativa, des del principi hem de decidir si l'escola ha d'apostar per la transformació o pel statu quo. Sobre la base d'aquesta elecció fonamental, classifiquem els diversos tipus d'organitzacions escolars que s'han estructurat al llarg de la història, com a mers reflexos d'aquestes formes polítiques diferents que sempre han existit per a entendre i situar al món i a les persones.

En general, la mirada basada en el càstig, la manipulació i l'opressió dels nens continua sent el principal paradigma pedagògic. Avui és veritat que és rar que un professor es reconegui amb claredat aquests paràmetres, es consideri autoritari, o es defensi explícitament el rol de professor autoritari, però no perquè no ens emmarquem en aquest rol, sinó simplement perquè està molt arrelat i naturalitzat en nosaltres, aquesta manera de funcionar a l'escola: com explicar-ho, demanar permís per a anar al bany, el nostre control absolut sobre la paraula i el moviment, la nostra determinació, etc. Com bé ens va advertir Foucalt, l'escola continua semblant massa gran amb la presó.

Una altra mirada, des de la llibertat, seria aquella que busca el desenvolupament integral de les persones, segons la qual l'educació és gairebé l'única possibilitat de transformació social. En aquest cas, el risc pot estar en la mala lectura que es fa de la llibertat, perquè la llibertat no és aquí i ara és una cosa natural o natural, sinó que cal conquistar-la a través d'un procés d'alliberament, i actuem com si això no fos així, amb més freqüència del necessari.

Quan la(s) opressió(s) estructural(s) és tanta, i especialment en èpoques tan amagades, l'emancipació és la condició i la clau de la llibertat. Per això, és molt important l'alfabetització política dels nens, perquè els nens no estan, pel mer fet de ser nens, excepte la influència d'aquest poderós sistema sociopolític, sinó tot el contrari. Són més eficaços i per això més vulnerables als discursos hegemònics.

Entre les funcions dels educadors i educadores que volem educar de manera lliure es troba el suport a la detecció d'actituds, discursos, pràctiques i estructures polítiques que ens impedeixen ser lliures. Difícilment podrà nomenar-se lliure, sense qüestionar la realitat social i sense adoptar una actitud ferma davant les injustícies, una educació que ignora l'opressió. O bo, per on es mira. Potser lliure, però per a la ideologia del sistema vigent. Via oberta.
Tal vegada no és possible, tal vegada no ho podem. Però perquè ho tenim prohibit, o pels riscos que assumiríem en fer-ho així, no? No fem, a més, en nom de la llibertat o amb l'excusa del respecte a la llibertat, un clam irreverent per la despolitización de l'educació.

Ah, i per cert: si no s'ha pogut parlar d'opressió, és que estem trepitjats, no?