L'autobiografia de Pablo Neruda porta per títol Confesso que he, i aquesta és una de les coses que ens mostrarà aquest llibre. El protagonista és l'ancià, que al llarg de la narració es dedica a comprar i preparar el que serà la seva última casa. De tant en tant, a través dels records, per determinats sons, imatges o olors, o en forma de malsons, el passat li cullera.

Però no és una àvia que està en la butaca mirant cap enrere o esperant la mort. Una altra cosa que trobarem en aquest llibre és que la vida és, o pot ser, que tens l'edat que tens. En el dia a dia del protagonista apareixeran ombres, obstacles a superar. Per a aconseguir el seu somni haurà de passar moments perillosos. Ens usarem el gat i el ratolí.

Per això, coneixerem els níes dins i fora de casa, vestirà i llevarà les disfresses davant els lectors i ens transmetrà sentiments contraposats sobre aquest tema. Per a gestionar el nerviosisme i la por pensa en la casa dels seus somnis i el seu jardí li tranquil·litzarà. Els colors de les flors i el deliciós perfum li donaran la pau.

L'última casa representa el desig d'abandonar la fugida i trobar una àrea de descans. Un lloc on anomenarà la casa, se sentirà còmode. Espai per a tirar arrels i continuar creixent tranquil·lament com les plantes. Descobrirem si els seus llocs de residència al llarg de la seva vida han estat o no “casa”, si els han fet sentir-se estranys o a gust. També ha tirat arrels amb la seva família, la seva parella, els seus amics o amb si mateix.

Quan, on, amb qui ens sentim a casa? Quan la mort està més a prop, on volem anar a passar els últims anys? Què necessitem per a sentir-nos còmodes, segurs i a gust en el dia a dia? On té les seves arrels el que ha viscut fora?

Arantxa Urretabizkaia crea una complexa protagonista i entrellaça una bella trama amb una senzilla prosa. Ens compta una nova versió de la vellesa qüestionant els clixés que recordem i actualitzant el nostre imaginari.