No és la fredor de Franz Kafka –“Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. He anat a nedar a la tarda”–, però Stefan Zweig tampoc esperava a I. Que anava a venir la Guerra Mundial –“És veritat que pensàvem de tant en tant en la guerra, però de tant en tant pensàvem en la mort d'una manera molt semblant: alguna cosa que era probable, però a bastant distància”–, i tampoc quan va ser assassinat Sarajevon Franz Ferdinand, “en les cares no s'apreciava cap emoció o empipament especial, ja que l'hereu del tron mai va ser un personatge estimat”. En un balneari al costat d'Ostende es va adonar que la guerra era allí: “De sobte comencem a veure als soldats belgues, que fins llavors no havien trepitjat la platja”. Perquè en moments de risc la voluntat de continuar tenint esperança és major. “Encara, quan pronuncio la paraula estiu, em venen a la memòria automàticament aquells dies brillants del mes de juliol”, va deixar escrit el món d'ahir. En el llibre Memòries d'un europeu.

Però aquesta que ha llegit a Hannah Arendt vol pensar en l'III. Que no vindrà la Guerra Mundial, “perquè l'àrbitre despietat que utilitzem des de temps immemorials en les guerres internacionals no és en absolut tan eficaç com abans i ha perdut gairebé tot el seu encant”. Motiu: “El desenvolupament tècnic dels instruments violents ha arribat en l'actualitat a un moment en el qual no hi ha cap objectiu polític que pugui ser o justificar l'ús d'aquesta capacitat destructiva en un conflicte armat”. És a dir: “Si un gana, s'acabaran els dos”. Vull pensar III. Sense l'arribada de la Guerra Mundial, i si vens, t'atraparem a les platges de qui sé, tenim de prop el Desertor de Boris Viana en la veu d'IbonRG: “Senyoria de cor / No desitjo guerra / No he nascut al món / Per a matar a ningú / No t'enfadis / Però assabenta't / Desertore noazu / No estimo la guerra”.