Hi ha una paraula que Maite López utilitza constantment per a presentar Safo: l'amor. Per exemple, per a dir: “La poesia de Safo s'ha considerat al llarg del temps com una expressió paradigmàtica del desig d'amor” o, fins i tot, “que no es refereix només a l'amor sinó que tracta temes polítics”. Però ara m'he adonat que aquesta paraula, l'amor, no la utilizé mai en la columna d'aquest llibre. M'imagino per què: perquè té mala fama, perquè se'm fa incòmode, perquè no arribo a comprendre'm del tot. D'això es parla tant en la literatura, al cinema, sobretot en les cançons pop. Potser la pregunta és de què estem parlant quan parlem d'amor. La col·lecció de contes de Raymond Carver no dona molta resposta, perquè no és la funció de la literatura, donar respostes, i si dona respostes tinc dubtes sobre la bona literatura que pot ser, m'he dirigit a Alain Badu, a Éloge de l’amour.

D'una banda, estaria la filosofia contra l'amor, que el considera una disfressa pal·liativa del sexe, Schopenhauer. En l'altre extrem, el que enalteix massa l'amor, portant-lo a la religiositat, com Kierkegaard. Em situava a Neró entre escèptics –també en això, evidentment–, però se m'ha suggerit el sentit que li dona Bo: l'amor et porta més enllà de tu mateix, i et proposa experimentar el món, més que des de la teva unicitat, entre dues –ell diu dues, però diguem tres, quatre, tantes com vulguis–. És a dir, ens portaria a construir un món més enllà del meu simple impuls i, per tant, a provar el que és la diferència. Es tracta d'una construcció que es manté, que guanya llarg, a vegades durament, contra l'espai, el món, el temps. Cal actuar en tot moment, això sí, conrear, lluitar, cuidar en tot moment. També cal reinventar-ho en tot moment, però per què no, i reivindicar-ho a vegades.