Al principi era només una llengua. Segons Agota Kristof, en el seu llibre d'escriptors Analfabetoa. Els objectes, les coses, els sentiments, els colors, els somnis, les cartes, els llibres, els periòdics estaven en aquest idioma, en l'hongarès. La veritat és que, amb vint-i-un anys, arriba a Suïssa, a una ciutat en la qual es parla francès, i ha d'enfrontar-se a una llengua absolutament estranya. “És llavors quan comença la meva lluita per dominar aquesta llengua, una llarga i apassionada lluita que mantindré durant tota la meva vida. Fa trenta anys que parlo francès, fa vint anys que escric en francès, però encara no domino bé”. Per això deia que la llengua francesa també és una llengua enemiga. Però hi ha una altra raó, i a més és la més greu: “aquesta llengua està matant la meva llengua materna”.

La veritat és que, amb vint-i-cinc anys, vaig arribar a un lloc en el qual jo no era meu, i que vaig haver d'enfrontar-se a una llengua que no era del tot aliena, però que coneixia molt bé amb l'ajuda d'una altra. Un punt de partida millor que Kristof. Amb el temps, a més, aquestes llengües que més o menys conec no s'han resignat, però han anat situant el seu lloc, el que els impulsa. I si l'idioma de la casa, el castellà i el francès, s'ha convertit en el català, la meva llengua literària s'ha convertit en el basc. Llegeixo –excel·lent literatura traduïda al basc–, però sobretot escric –encara que, vist el panorama, fa venir ganes de començar en una altra llengua–. És paradoxal que una llengua que a penes ha tingut literatura es converteixi en una llengua literària. Fora de casa, per tant, gairebé al marge de la cultura, per a mi el basc s'ha limitat a ser una llengua literària. Sembla que és poc, però per a qui viu la literatura, creure, és molt més que el que sembla.