En els últims temps, el cinema basc està en bones condicions. Cada vegada es publiquen més pel·lícules produïdes per l'escletxa de l'ecofeminisme. Totes d'interès. Però, potser pels actors, la majoria em semblen grans seqüències de la sèrie Goenkale. Així, en la pel·lícula Akelarre de Pablo Agüero, vaig veure a Kevin, cambrera de l'antic bar Atxuri, en la pell del capellà d'Urruña que acull en la seva seu al jutge De Lancre Rostegi. Però, bego...

Els dimonis són aquí, les mateixes que esmentem les dones encantades i als descendents de Mari. Podria dir que tenim una obsessió amb Llucifer, com ho demostren almenys les obres d'Akelarre i Eugene Greenen Atarrabia & Mikelats, que demonitzem als que desconeixem, els que anomenàvem enemics, el modernisme i el post modernisme –en l'aportació de Greene, la crítica de la teoria del gènere en la travessa d'una oració simple– i la salvació dels nostres caps.

No ens encanta el desig de ser els que no som?