Fa uns dies em van preguntar si aquí alguna vegada m'he sentit exclòs pel color de la meva pell. Els vaig dir que no immediatament. No sé d'on vaig respondre.
Després de passar els dies em va venir al capdavant la reflexió. Qui soc jo en el temps? Qui soc quan miro fora del temps? Soc una dona negra? Soc una dona indígena? Soc una dona blanca? Soc una dona mestissa? Em pregunto qui soc, i a vegades no sé. És important saber això? Per a què?
De petita li preguntava al meu pare davant del mirall “Per què no soc blanc? Vostè és un home blanc, i també les germanes”–. Volia ser com les meves germanes, és més, volia ser el ninot Barbie que em va portar el meu oncle que viu als Estats Units.
"Com afrontar la mirada blanca? Com afrontar els nostres prejudicis com a dones negres i “racialitzades”? Com afrontar-nos?"
El meu pare tenia dos amics: un em deia “l'índia Vivis” perquè Viviana és el meu segon nom i l'altre “Chorrito e jumo”. Aquest segon significava fum.
No volia ser negre, no volia ser indígena. Per què no, Laura? El colonialisme ens va ensenyar molt bé el poder hegemònic de l'home blanc. A Durango es van celebrar jornades de feminisme colonial. Quan vaig veure a aquestes dones negres, haig de reconèixer que, com deia Audre Lord, “les nostres germanes”, vaig sentir una gran vergonya. Vaig sentir que tot era absurd.
Qui ha sofert més? Fins quan haurem de viure com a víctimes en el món? Per què volem posar la nostra veritat als altres? Vaig sentir aquesta agressivitat que se li atribueix al món masculí, confosa amb la immaduresa. Em vaig sentir infantilitzat, em vaig sentir sense dignitat, no em vaig sentir representat. Com va escriure Gloria Azaldua, “atrapada en el foc entre bàndols, quan porta les cinc races a la teva esquena sense saber a quin costat anar”.
En el meu cor va quedar una tristesa. Han passat segles, però aquesta ferida s'estén i es manté corrupta.
M'ha costat veure aquesta ferida cara a cara, no em sentia, ocultava la culpa i la vergonya per a no sentir-me. He escoltat, abraçat i cuidat aquesta ferida, i ara no sé on està. S'ha anat? No ho sento, però sé que hi ha germanes que ho tenen aquí. És legítim, i potser necessari.
Com afrontar la mirada blanca? Com afrontar els nostres prejudicis com a dones negres i “racialitzades”? Com afrontar-nos? Què passaria si deixéssim d'identificar-nos amb la nostra pell? Què, si deixem d'identificar-nos amb tot el que ens van dir?