Escriure m'ha portat encàrrecs de tota mena: esqueles per a familiars, poemes per a funerals d'amics, textos de regal per a nounats, testimoniatges per a polítics, discursos per als Tres Reis… Mentre ordeno els papers he trobat una carpeta amb textos fets a un amic: calia presentar-los per a la presidència d'una institució nacional, i la situació era tan difícil que ni tan sols sabia si anava a sortir. Li vaig preparar dos textos: un per a llegir-ho si sortia i un altre per a tenir la votació si perdia la votació, per si de cas. Va prendre possessió del càrrec, però no va durar molt de temps entre els amants de la discòrdia. Quan es comentaven les seves salutacions en la ràdio, estava en un carrer de Vitòria, assegut en el cotxe, plorant, escrivint jo mateix, però escoltant les paraules que jo no feia. Mai parlem d'aquell text. No podia comprendre que em retirés sense dir res dolent i, fins i tot, sense sentir res. Però m'ha costat 45 anys fer les paraules d'Elizabeth Bishop: “És evident que l'art de la pèrdua no és difícil d'aprendre, encara que pot tenir l'efecte de la catàstrofe.”