Bingen Zupiria ens va explicar per el·lipsis on estan els mitjans de comunicació en basc i tots ho vam entendre, sense necessitat de més detalls. Algú va fingir ser un despistat, però afortunadament van ser pocs. Perquè aquí direm línia a aquest espai politicoideològic. D'alguna manera , la línia seria una mica més àmplia que l'espai habitual de l'esquerra abertzale i abertzale, i poques vegades una festa cromàtica.
Zupiria va haver d'abandonar la taula a tot córrer, res més disparar l'artefacte, i no van poder exigir-li-ho. Però bo, va dir el que va dir, i més o menys tots estem d'acord, molts han respost enfadats a les xarxes socials, i la majoria amb raó, segurament, però ningú li ha llevat la raó.
"Estarien disposats a arraconar-se pel mer fet d'escriure en basc una sèrie de periodistes anés de la línia?"
I com gairebé ningú li ha llevat les seves raons, no entraré jo ara, quan la gent s'ha oblidat una mica de tot això. Estic d'acord amb el diagnòstic i em sembla un problema gros, un dels molts elefants grossos de la classe. A, i començant a donar la raó a Zupiria, aquest va assenyalar una data concreta, en referència a l'accident de Zaldibar i a la llarga entenimentada que el va portar, a causa del mal comportament dels mitjans de la línia. És difícil parlar en termes generals, però vaig tenir la sensació que, l'endemà de les eleccions autonòmiques, els mitjans de comunicació nacionals de la línia que jo segueixo van celebrar els bons resultats d'EH Bildu en Zaldibar i als pobles de voltant, que em perdonaran si vaig interpretar els titulars dels mateixos de forma molt perversa. En altres paraules, un partit va aconseguir capitalitzar la indignació i el terrible dolor que va seguir a la tragèdia ocorreguda sota la responsabilitat d'altres partits. Allò em va semblar bastant lleig, més que massa desordenat. I jo escric també des de la línia, o suposo que sí.
Zupiria va haver de fugir precipitadament de la taula, però en cas contrari potser li hagués agradat preguntar-se si, a part de les distàncies i les incomoditats ideològiques, estarien disposats a arraconar-se per la mera redacció en basca dels reporters fora de la línia, a rebre moltes vegades un reconeixement menys merescut, a llegir sempre sota l'etiqueta “basca”, a pregar tant subvencions públiques com suport ciutadà. En altres paraules, si veu temptats als periodistes dels mitjans de comunicació falsos i bilingües per a fer aquest salt i si només els fa retrocedir la bretxa de les idees.