Vaig escoltar a algú que sap del tema, segurament a qui més sap del tema, a un tal vegada conegut com Jakoba Errekondo, que el roure es puja, que el roure baixa avui dia les nostres autoritats –i això ens dona la mesura de les autoritats que tenim–, però de veritat, per als bascos, el freixe és un arbre, ejem, una estrella, entre altres coses, es posa al voltant de les cases per a espantar els llamps o l'arbre. Es diu que el freixe creix recte, mentre el roure s'equivoca, s'eleva treballosament, vagament. És més: antigament s'utilitzava la denominació de roure per a referir-se a qualsevol arbre. Va continuar parlant de més coses –que el castanyer és colonitzador, és a dir, l'espanyol, encara que estàvem en Duzunaritze-Saraska, en el cor de la Baixa Navarra–. Però jo ja no li vaig fer cas. No podia.

Perquè se'm va fer una idea molt atractiva: el roure, terme que designa a qualsevol arbre; per tant, Haritz, o Aritz –deixem per a un altre costat la qüestió de l'hatxe–, qualsevol home, home o cuc, un antropònim, una espècie d'aquell John Doe que usen els anglòfons, una persona sense identificar, una persona del carrer, per a nomenar un do ingre. Jo he desitjat moltes vegades tenir una identitat més neutra, que no tingués tanta càrrega, Jon, Jean o Juan. Abans creia que el nom em feia exclusiu –ara hi ha molts futbolistes amb el mateix nom–, sobretot fora –en la nostra classe érem tres: Xubel, Kanpa i, per descomptat, Gal·la–. Aquests dies he conegut al primer basc que es diu Haritz, al qual se li va posar en el registre Arich, que en 1969 va passar en la idea de ser un nom de Navarra. Des de 1969, per tant, i almenys, venim donant puntades en la nostra suposada exclusivitat. Però ara sé que Haritz es pot usar per a nomenar qualsevol home, o Aritz, puc començar a reconciliar-me amb el meu nom.