argia.eus
INPRIMATU
OPINIÓ
Abolició
June Fernández 2019ko urriaren 01

Setmana Gran de Bilbao C. La decisió de suspendre el concert de Tangana va ser la polèmica feminista més intensa de l'estiu, que es va produir ahir. A la volta de les vacances, hem debatut en les xarxes socials el boicot a un altre esdeveniment: Unes jornades organitzades per associacions de treballadors del sexe en la Universitat de la Corunya. Els sectors partidaris de l'abolició de la prostitució consideren que la celebració d'un congrés suposa una legitimació de l'explotació sexual. Han utilitzat l'etiqueta #UniversidadSinProstitución fins que el Rectorat s'ha rendit a les pressions. Aquesta decisió ha rebut la resposta a un manifest signat per centenars de professors i professores, sota l'etiqueta #UniversidadSinCensura.

La prostitució ha estat el tema que històricament ha polaritzat més el moviment feminista. En l'actualitat, les dinàmiques de les xarxes socials estan alimentant i visibilitzant encara més aquesta polarització. En un tuit no hi ha possibilitat de discutir amb molt de matís. Però si són 280 caràcters suficients per a imposar un pensament únic. Els més sorollosos abolicionistes, George W. En les xarxes s'està utilitzant una retòrica similar a la de Bush: En la frase “El que no està al meu costat és terrorista”, canvia de “terrorista” i posa't “defensor del tràfic de dones”.

Aquest esquema s'ha aplicat també al tema dels embarassos subrogats, empobrint el debat sobre una realitat nova i molt complexa. Si expressem algun dubte o necessitat d'escoltar altres opinions, ens acusen d'apostar per la mercantilització de les dones.

Mentrestant, altres abolicionismes no tenen tant de ressò. Em refereixo a l'abolicicionismo –el de la presó– que lluita Angela Davis. Al seu judici, per a donar solució a la violència de gènere, cal entendre la seva relació amb la violència d'Estat. Davis explica perfectament que les presons són institucions patriarcals basades en l'opressió sexual, racial i de classe.

La tracta de sexe és, sens dubte, una forma d'esclavitud. Però hi ha un tipus d'esclavitud contemporània encara més normalitzada i reconeguda: el règim dels treballadors de la llar interior. Per què no ha aparegut una plataforma feminista per l'abolició d'aquest règim? Segurament, aquesta reivindicació provocaria una gran incomoditat i conflicte en el nostre dia a dia. Com seré coherent si la meva família ha contractat un cuidador intern per a cuidar dels aitites?

Fa uns anys vaig escoltar la conferència d'un filòsof feminista abolicionista de gran prestigi. Va explicar molt bé que la prostitució és una institució patriarcal i capitalista que té un enorme pes simbòlic en l'educació masclista dels homes. Vaig aplicar el seu discurs, però li vaig preguntar si no estaria bé denunciar tan acarnissadament les violentes violacions dels drets humans de les dones en altres àmbits. Li vaig parlar de l'explotació –inclosa la persecució sexual– dels treballadors marroquins que recullen maduixes a Andalusia. La resposta d'aquesta privilegiada dona blanca va ser: “No pots comparar recollir maduixes en el camp amb menjar penis, noia!”.

Mentre les feministes blanques i privilegiades estem portant a l'extrem les nostres diferències en les xarxes socials, les prostitutes, les preses, les treballadores de l'interior de la casa i les treballadores dels camps de maduixa continuen organitzant-se contra les violències sexuals/racials/de classe que viuen. Només alguns d'ells han estat convertits en objectes de les nostres discussions estèrils, però tots ells són els protagonistes de les seves lluites.