En aquest mateix temps, fa uns vuit anys, intentem resoldre un debat inútil: Martin Ugalde, Gabriel Aresti, va ser el primer escriptor basc que va treballar el conte com a gènere literari modern. Més que tractar de resoldre ho plantegem, ja que no és massa important saber qui va ser el primer, però sí que saber que en aquella època, més d'un escriptor va intentar donar respostes semblants a les preocupacions semblants. Però a aquella competència absurda li faltava un tercer nom: Jon Mirande. Això és el que ens dona a entendre la col·lecció Gauaz parkbatean.

Sota el subtítol “Contes terribles, i en l'edició de Patri Urkizu, es recullen “contes dispersos, en les revistes Herria, Euzko Gogoa, Guernica i Egan”, dividits en dos apartats: traduïts i inventats, “encara que tinguin alguna relació”. Per a nosaltres els més interessants són els inventats aquí –encara que, com deia el mateix Eduardo Gil, “va ser un excel·lent traductor”–, publicats entre 1951 i 1963. Utilitzen dos leit-motiv, segons Urkizu: “Una en gairebé tots els comptes: Terror. Un altre en la traducció a Irlande: La pàtria”. Per a Gil Bera, en canvi , “morir i matar” són els contes que tracten tots –“excepte un que tracta de la nostàlgia”–. Per exemple, un conte titulat El somni en el qual un home mata a la seva dona: “Per a què no volia entendre que ell no actuava per maldat, sinó per amor?”, es llegeix en aquest. I més coses desagradables. “L'escriptor fantasma el seu propi dolor”, diu el preàmbul.

Perquè en el fons hi ha un debat de sempre, què fer amb Mirande. La preocupació no és d'avui, si algú pot fer una bona literatura i, al seu torn, ha estat “antidemòcrata i racista”, entre altres. Un assumpte vell i espinós que ens obliga a parlar de les relacions entre l'art i la moral, de l'obra i de l'individu que l'ha creat. No obstant això, la gran escriptora Mirande és sens dubte l'autora d'una novel·la inoblidable, una de les escriptores basques més importants del segle XX. Amb les paraules de Joxe Azurmendi: “Els seus poemes i contes ens porten la fredor dels nous vents d'Europa a la literatura basca que era tan graciosa”. D'aquesta manera, em sembla que hauríem de continuar fent el bindicado de la seva obra. I sobretot llegint, preferiblement de primera mà.