El febrer passat. Adeu a l'hivern i benvinguts a la policia municipal, a la gespa o a la gespa. És bonic que t'ennegrecas, però per a una pròxima vegada deixaré aquest camí. Encara vull tirar de la fusta...

L'altre dia Berria portava la història de la desolada façana d'Arantzazu i renovava imatges inèdites. Dues fotografies: la baga, en la qual els apòstols d'Oteiza van estar tirats a la riba del camí, i la segona, els treballs de col·locació d'aquestes pedres tallades en la façana.

No entraré en el forat negre del buit d'Oteiza, que hauria de quedar-me mut. El veí em va cridar l'atenció: la bastida. Era una bastimentada de fusta, una bastida aixecada sobre una taula clavada. Per això se'n dirà tablado. En el lloc es troben aquestes estructures metàl·liques que es lleven i col·loquen en un claqueteo que veiem avui dia. A la foto no coneixia la fusta i el primer que volia preguntar-li al meu avi Jesús Mari: amb quina fusta es feien les bastides d'antany? No en va ha estat un serrallo.

En la seva opinió, aquí s'han construït poques bastides com el d'Arantzazu. En la majoria dels casos s'han utilitzat bastides mòbils sobre cavallet per a aixecar les parets de la casa i posteriorment construir l'interior de pis en pis. En el mur exterior s'empraven bastides penjants que, en cas de necessitat, se'ls movia per l'aler mitjançant cordes. Igual que els de cavallet, les taules que s'utilitzaven per a aquestes observacions eren de pi insignis (Pinus radiata); les de set, de set centímetres de gruix. Suposo que els pocs grans taulons de les façanes també seran de pi.

En la zona asiàtica és costum realitzar bastides amb una altra planta. En l'actualitat es continuen construint bastides de bambú per a la construcció de més de quaranta gratacels en planta. Els fusters que treballen en aquest ofici tenen un art immens, han de fer estudis especials i cobren més. Diuen que les bastides d'acer són massa rígids i que són fàcils de caure. Un refrany xinès diu: perquè és tou, dona la llengua, la dent és rígida i es trenca. El bambú, gràcies a la seva flexibilitat, sosté l'atac d'un vendaval o d'un terratrèmol en el costat bo. D'altra banda, s'adapta fàcilment a la forma que es vol donar a la construcció i es construeix al mig temps. El principal problema és la durada, uns tres anys.

Les canyes (Arundo donax) i els bambús (Phyllostachys spp) que també es tallen al nostre país per a marrons o pals tenen una durada similar. Això sí, es tallen en la lluna creixent de febrer. Com el que acaba de deixar, vindrà de febrer...