No és freqüent que es vengui en el Gaztetxe de Vitòria-Gasteiz la totalitat de les entrades d'un concert, i menys encara uns dies abans que se celebri. Existeixen excepcions: No Regret i Anestèsia. I els principals culpables, a pesar que No Regret també es va emportar a la quadrilla, van ser els zarauztarras. No porten 30 anys damunt de la taula, encara que han callat de tant en tant, com se sap.
30 anys fent la mateixa música per a un públic no acostumat a les dures melodies. Però una vegada vaig escoltar a Anari que tots els discos de Madonna se li feien iguals, perquè no li havia ofert més audicions en la portada, perquè no era un fanàtic. A l'altre costat està el que em va comptar Mikel Kazalis després del concert: a alguns aficionats dels inicis els va semblar la segona maqueta de l'Anestèsia, perquè hi havia pocs “tupatupas”, que van fer un canvi massa gran.
S'aguditzen les orelles i en les labors d'Anestèsia es noten molts negres; hardcore, grindcore, crustcore, trash, metall i molts altres cognoms es poden assignar a la base Kazalis-Beloki-Aizpurua. Ni blancs ni raigs. Tampoc és blanqueig en les paraules: el cantant Ibon Aizpurua parla d'odi, d'ira, de dolor, d'agressivitat, d'amargor, de nàusea i de molts altres sentiments humans no positius.
La demostració d'això, en tots els sentits de la paraula, va ser el que vam poder veure fins al serral de Gaztetxe. En tot just una hora i mitja, la Veu de l'Odi, principal excusa per a aquesta gira, va ser interpretada íntegrament. I després, els següents: van desgranar les cançons de vuit discos per al gaudi de l'afició. Drogues i violència, Ultracatología, i Resposta espantaria a l'u. Als quals saltaven de la primera cançó en les primeres files, finalment ens reunim 450 persones en una espècie de pogo gegant.
Es notava l'ambient festiu, les ganes de celebrar. I així ho va fer Kazalis, una vegada i una altra, des del micròfon: 30 anys, 25 del seu disc, i una festa per a celebrar junts els aniversaris del propi Gaztetxe, Hala Bedi, Errekaleor i Auzolana Pilotalekua. Ho celebrem molt bé.
Els de No Regret es van anar per davant, aplacant l'apetit als famolencs del segon plat que es va disposar en el programa. I crec que ho van aconseguir. Tenen dues obres al carrer, i elles també toquen negre, amb un toc més metàl·lic que Anestèsia, per a la meva imaginació, però amb el nom d'hardcore abs. No en va són els membres de l'Hard Core Crew de Vitòria, que cada vegada està donant més fruits.
En finalitzar el concert, la majoria de les samarretes (de totes les classes de negre) ja estaven xopades. Però els amics d'Hotsak del Pujol van fer una selecció de música perfecta per a la seqüència, i el que va voler va seguir allí. Però no li ho comptaré.