argia.eus
INPRIMATU
Tres queixes en poc temps
Bea Salaberri @beatxo 2018ko ekainaren 26a
Antton Olariaga

Vaig enviar tres queixes en molt poc temps. Tot va ocórrer dins de quatre o cinc mesos, tal vegada més aviat.

Vaig enviar tres queixes, ttanteando, segons les quals recollia els documents que m'enfurien: si no parlava gens basc, o si rebia suports de comunicació de caràcter simbòlic, una invitació a ser exactes, un butlletí electrònic i un magazín de luxe acolorit, alguns dels quals es transmeten de manera massiva a tota la ciutadania, els mateixos que s'imprimeixen en milers d'exemplars.

Els vaig manar a la Casa del Poble. Podia ser del meu país, però de qualsevol altra nació, i qualsevol altra conformació pública, perquè no és culpa nostra. Pot ser que ho hagués fet abans, no sé per què ara, segurament perquè m'he vist satisfeta, cansada d'esperar el canvi promès i que sempre ha d'aparèixer alguna vegada.

Viu en aquest poble, aquí estic votant, aquí pagament els impostos, aquí treballa, aquí estan els nens en la ikastola, som els usuaris de l'oferta d'oci d'aquí, veuré als d'aquí quan necessito alguna cosa. I l'única cosa que espero d'aquest servei monolingüe crònic és que, algun dia, faci alguna cosa per aquest parlant basc, almenys en els suports de comunicació i en les declaracions d'intenció que es fan de tant en tant, perquè es respectin les mesures i les directrius que es decideixen oficialment. No tant: fa temps que no ens atrevim a demanar bilingüisme, som capaços de conformar-nos amb menys.

Diuen que hi ha gent que no tenim molta paciència; el sistema és llarg per a canviar, no han passat tants anys i ja hi ha avanços. Sí, és veritat que existeixen, però no són evidents i la majoria no ho són. El sistema administratiu està ple d'obstacles, males voluntats i inèrcies. El mateix que sentiríem que la maquetació seria complicada. Criticar tampoc és de bon gust, cal destacar uns passos insignificants.

És dur ser criticat, és més dur viure en una frustració silenciosa. No és el que ve comptat, però és una realitat tangible, no és una impressió: els bascos no tenim moltes oportunitats de recollir coses en la nostra llengua que fa cinc o deu anys. Encara estem fora del circuit informatiu i cultural. Aquí les llengües lluiten i els bascos tenim el seu lloc habitual en la trinxera.

Els discursos més diminuts ja no m'emocionen. Podem dir que hi ha mesures, recursos, polítiques, podem intentar creure que ha quedat la pèrdua dels parlants –el que evidentment ha estat sagnar durant dècades, que avui hem molt poc de perdre–, que el basc està a punt de morir. Què els quedarà als de la generació dels nostres fills si no és una llengua parcial, pobra, estranya? Quants períodes d'Euskaraldia, Deiadar, seran necessaris perquè es produeixi un canvi significatiu? Quantes estructures i pressupostos per a donar una resposta a la urgència?

Sabem que les simples queixes no serveixen per a res, que ser agressiu no fa sinó reforçar les resistències. És a dir, que no fem amics en aquest camí. Què més podria fer? Algunes conductes mereixen una denúncia pública, simplement, on vulgui i pugui: aquí, en les columnes, en les xarxes socials, en els fòrums.

Prosseguiré la meva tasca de chinarrero, perquè no tinc més remei. Vaig enviar tres queixes i no ha passat res. Imagina't: no he rebut cap resposta.