La font més abundant és la Vida paral·lela de Plutarc. En ella es recull el camí senzill però efectiu de Likurgo contra la corrupció i l'enriquiment injust. El mandatari espartà va recórrer a l'origen del problema: els diners. Va retirar llavors les monedes d'or i plata, i va manar fer pesades monedes de ferro. Donant un valor molt baix a les noves monedes, va causar una espècie d'hiper-inflació i “els espartans van haver de substituir les seves monedes per les de tir a cavall”.

“Només amb aquest canvi va alliberar Lacedemònia dels crims més diversos, qui robaria, qui recorreria al suborn o qui utilitzaria els ardits si el resultat no es podia ocultar, si no encengués la cobdícia i no produís beneficis? […] Als quals tenien més que els altres no els servia per a res i no tenien l'oportunitat de mostrar la seva prosperitat amb orgull”.

Però també va voler apagar el luxe i l'ànsia pels excessos més enllà dels diners, i per a això va regular l'alimentació dels ciutadans. “Menjaven tots junts i de la mateixa manera, perquè ningú s'engreixés a cegues, perquè no es malgastessin els cossos, perquè ningú es comportés sempre com un malalt”.

Tots els espartans es reunien tres vegades al dia en un menjador comunitari, on els ilotas els donaven sisitias o menjar. És a dir, en aquell nou paradís de la igualtat, el menjar estava servit pels esclaus. Ningú és perfecte, ni tan sols el Likur.

I, no obstant això, va intentar fer-ho fins al final de la seva vida, sempre segons el relat que està en el límit de la llegenda. Abans d'emprendre un viatge, va fer jurar als espartans que respectarien les lleis establertes fins al seu retorn del viatge. va marxar quan va aconseguir el jurament, però no va tornar mai. Es va llevar la vida perquè els espartans compleixin les lleis.