Yon Etxaide, primer escriptor d'Hegoalde que no va tenir res a veure amb la guerra dels anys 36, segons el tandem Mendiguren-Izagirre: va tenir una novel·la de tota l'obra, Joanak joan, una novel·la llarga, elegant, sucosa; una novel·la de tota la vida, alguna cosa que fins llavors havia estat poc novell basc.El problema es va publicar per primera vegada en 1955: La tercera edició que tenim disponible és la de 1986. I va haver-hi canvis. Quin, quant? És difícil de saber. Si s'atén el mateix autor, els més importants són els noms de pila (llegir l'explicació de fetge).

Un altre nom, Pierre Topet, a.k. En Etxahu, “perquè és l'eix d'aquesta novel·la, i al seu voltant ens donen tornades els altres personatges, com si fossin les rodes de l'eix d'arrencada del carro”. Ni puntulari, ni zirtolari, segons Etxaide “ederzale bertsogintzan”. Sempre en els camps de la ficció: “És a dir, que els personatges d'aquesta novel·la, quan no són inventats, no són els mateixos de carn i os, sinó les seves imatges”. És més: “Aquestes històries són realment història? Pot ser una gran part, bàsica, però una altra gran part diria que no”. Es tractava de fer una novel·la amb tesi: “Demostrar que l'arrel, l'arrel i l'essència de la veritable religió és l'amor”. Estupend.

Una novel·la cristiana, per tant, com ens anuncia la portada interior del llibre. I més: un quadern de treball a intervals, un work in progress. De cop, trobarem una petita biografia del capellà Sr. Haritxabalet. Les peripècies de Napoleó amb el pretext de la batalla de les Etxahun. De sobte dirà: “Topetia del caseriu, així diu Pierre Lhand”. I Campaneta, al·ludint als Borrascos, explicarà per extens què són. Fins al punt de ser conscient: “Ens has evitat massa del fil de la nostra novel·la”. A més d'una certa consciència de classe: “La vida és difícil i amarga per a uns, per a uns altres, perquè sigui fàcil i agradable”. A més d'una certa consciència de gènere: “D'altra banda, l'home no pot dominar a la dona, sinó tenir-la com a ajuda de la vida, fent-la rica propietària de tots els seus drets”.

Una novel·la llarga, elegant, sucosa; una novel·la completa, alguna cosa que fins llavors havia faltat a les novel·les basques. Una novel·la costumista que encara no ha conquistat el món modern, però que, sense voler-lo, allibera algunes aromes de la novel·la postmoderna.