argia.eus
INPRIMATU
Guerrero de Mèxic i Oaxaca armen als mexicans per a sobreviure
  • Enmig de la massacre en la qual s'ha batejat oficialment la guerra contra el narcotràfic, nombrosos pobles mexicans han recorregut a la creació d'una policia d'auzolan per a vigilar les vides i cases de gent per les arpes dels militars enviats pels corruptes o dels sicaris del narcotràfic. Disfressats d'uniforme Policia Comunitària, gairebé dues mil homes i dones armades patrullen els carrers i camins de moltes comarques de Guerrero i Oaxaca.
Pello Zubiria Kamino @pellozubiria 2017ko martxoaren 16a
‘Proceso’ egunkariak plazaratutako argazkian, CRAC-PCko polizia komunitarioa armak kentzen Tixtlako udal polizia bati 2013ko abuztuaren 26an. Egun hartan herri batzarraren 50 milizianok udaletxea okupatu zuten, aurretik bost polizia mendean hartuta, elkar
‘Proceso’ egunkariak plazaratutako argazkian, CRAC-PCko polizia komunitarioa armak kentzen Tixtlako udal polizia bati 2013ko abuztuaren 26an. Egun hartan herri batzarraren 50 milizianok udaletxea okupatu zuten, aurretik bost polizia mendean hartuta, elkarri tiroka hasteko gutxiren faltan. Udalaren poliziek atxilotutako Nestora Salgado buruzagia eta beste 20 komunitario askatzea exijitzen zuten. Ondoko egunetan tirabira handiak izan ziren batetik Gobernuak Tixtlara bidalitako federal eta militarren, eta bestetik herri batzarraren polizia komunitarioen artean.

De tant en tant es difonen en el món els ressons de la violència que en les últimes dècades s'ha convertit en endèmica a Mèxic. Aviat s'apaguen, com es va oblidar la massacre dels morts després que 43 estudiants d'Ayotzinapa desapareguessin i probablement van ser torturats. Però a Mèxic tot són pa quotidià violacions, robatoris, tortures i assassinats; la construcció del mur entre tots dos per part dels EUA condemnarà a la gent a explosions encara més dures.

Els narcotraficants, cada vegada més desvergonyits, que estableixen la seva llei, els dirigents polítics i militars a cops de puny, les multinacionals mineres que, en sortir de l'estranger, s'han fet propietàries de les terres de Mèxic, des de més enllà... en la seva desesperació han organitzat milícies armades en moltes comunitats. No sols amb la il·lusió de les grans revolucions, sinó amb l'esperança de sobreviure.

El periodista Cédric Reichenbach, que escriu des d'Amèrica Central per al magazine suís L’Tiro, acaba de relatar en el reportatge “Mexique: els villages s’arment pour survivre“ els vists en un viatge pels estats de Guerrero i Oaxaca, als països que han decidit dotar-se de milícies armades per a sobreviure.

Guerrero, que amb els seus tres milions i mig d'habitants és un dels estats més pobres de Mèxic, genera la meitat de l'heroïna que consumeixen els Estats Units. La periodista arriba a Tixtla, un poble de 21.000 habitants: “En aquesta regió anhelada pels narcotraficants, les roselles vermelles i grogues per a produir heroïna s'han multiplicat i amb elles el crim i la impunitat. Perseguits per policies que obeeixen directament als cartells de la droga, els ciutadans de Tixtla van decidir organitzar el seu sistema de defensa”.

A To se li ha presentat en la cita, un comandant de 28 anys, amb la cara coberta per una kagula o passamuntanyes. Li conta que quan van començar a treballar en 2013 els cartells dels Vermells dominaven el poble, colpejant a la gent, coaccionant, robant qualsevol cosa en els seus fusells AK-47. Quan els ciutadans van formar la policia comunitària, els narcos es van retirar i el poble es va reconciliar. No obstant això, més tard van aparèixer membres de la banda Els Ardillos, que oferien col·laboració a la població, al·legant que ja havien arribat a un acord amb la policia, però les coses es van complicar quan la nova milícia es va negar.

Durant una entrevista en un racó, el periodista s'adona que està envoltat de gent ben armada. Tori tranquil·litza que és una qüestió de seguretat: fa quatre mesos els narcos van matar a quatre policies comunitaris organitzant una emboscada. Aquell dia, com per casualitat, no hi havia ni rastre de la policia oficial en la persecució dels assassins. L'atmosfera és amarga des de llavors: “Hem de caminar amb molta cura. Aquí el crim organitzat i l'Estat estan units. I els narcos tenen delators a tot arreu”.

Després, el periodista es va a Sant Lluís d'Acatlan. No lluny d'Acapulco, un centre turístic de primer nivell i el quart lloc entre les ciutats més violentes del món. La primera Policia Comunitària de la Guerra es va crear en Sant Lluís en 1995 per a enfrontar el clima d'assassinat i agressió que espantava a la població. Al principi, les autoritats i el propi exèrcit s'havien encarregat de facilitar-los el pas i de proporcionar-los les armes, amb l'esperança que poguessin calmar la gent. Va començar a expandir-se ràpidament a les comarques veïnes i en 1998 van organitzar el seu propi sistema de justícia i empresonament en adonar-se que el lliurament de delinqüents a policies i jutges no servia per a res.

Narcos malvats, Estat pitjor

Reichenbach s'ha mostrat sorprès per l'ambient tranquil que es respira en la vasta localitat de Sant Lluís Acatlan, que compta amb una població de 42.000 habitants. Ni controls, ni gent disfressada armada, nens jugant pels carrers, ciutadans sense por pels camins, els camps i les places... Gelacio Barrera Quintero, un dels fundadors de la milícia popular, li ha confessat que “això no podia somiar quan comencem en la dècada de 1990. No ens vaig fer prendre les armes amb plaer, sinó per necessitat. Ens han obligat a matar a la gent. Molts de nosaltres també van caure en la batalla. Ara en molts llocs de Mèxic voldrien la pau que tenim aquí”.

Més de 1.800 milicians es troben desplegats avui en 150 localitats de Guerrero sota el comandament de la Coordinadora Regional de Comandaments Comunitaris - Policia Popular (CRAC-PC). Cada poble o barri designa en assemblea als seus agents, que actuaran sense sou. És necessari tenir un motiu important per a renunciar a la designació. Com a contrapartida, la resta dels ciutadans treballen les terres de l'agent i asseguren el seu manteniment. Un compromís rigorós, sens dubte.

L'assemblea popular, la forma en què els indígenes d'aquests llocs governaven fins a la invasió europea, va ser actualitzada pels zapatistes quan en 1994 es van revoltar les autoritats. Amb el temps s'ha vist que a molts indígenes i mestissos que no han seguit el camí dels zapatistes els ha costat l'actualització dels antics costums i lleis populars, que els ajuden a sobreviure enmig de la guerra de baixa intensitat que viu Mèxic.

“Formem una espècie de guerrilla –reconeix el comunitari Pablo Guzmán–, però al contrari que els zapatistes de Chiapas, nosaltres no hem declarat la guerra a l'Estat. Li hem declarat la pau. I a vegades col·laborem amb les autoritats, si és per al bé comú”. No obstant això, els militars i policies de l'Estat són els principals culpables de les seves desgràcies a la població civil i no els deixen circular per les zones controlades per les assemblees sense prèvia negociació d'autorització. “Estem construint la nostra autonomia perquè és l'únic camí per a preservar la nostra vida i protegir les nostres terres dels lladres de les grans companyies”.

L'Estat ha venut a les multinacionals mineres gran part del sòl mexicà sense consultar a la població. Rosalinda Dionís Sánchez, a qui van disparar dos tirs per enfrontar-se a la mina d'or d'una companyia canadenca, li compta les picardas que provoquen a la gent en arribar a San José del Progrés, a Oaxaca. El soroll de les excavadores gegants durant dies i nits, la desaparició de l'aigua robada per la mina, la contaminació salvatge dels químics usats... “És veritat que els narcotraficants corrompen sens dubte el nostre país. Però la violència més dura i més generalitzada prové de l'Estat. Mèxic i els seus líders venen recursos naturals als quals més diners els ofereixen, si no pregunten a la ciutadania però es queixen d'imposar la repressió”.

El Ple Municipal de San José del Progrés ha organitzat un Ajuntament paral·lel amb les seves oficines, fires, ràdios, etc. Durant llargues assemblees decideixen com a petits problemes quotidians de la ciutat els plans per a bloquejar la gegantesca mina.